MENTRE ES COU EL PA


MENTRE  ES  COU  EL  PA
- Seqüència des de la vigília d l’1-O-
*

Als obradors ja preparen el pa.
Hi ha molta gent que vetlla, la vigília aquesta:
són voluntaris d’una nit potent
i alhora silenciosa, blava i groga.
Segles enrere els temples custodiaven l’arca,
ara també les cases, al celler, al cementiri
o a les golfes: el secret enforteix aquest poble.
Mentre el veí vigila, couen el pa els forners.
*
La negra nit amaga exèrcits en silenci,
homes amb casc i escut preparen durs atacs
encerclant  cada poble quan el pa és mig cuit.
Sonen les nou en punt al moment de l’esclat,
quan el poble es fa tot un amb els que vetllen:
¡porteu les urnes, vigileu, que cada vot és d’or!
que no ens els prenguin, ¡resistiu-vos fort!
*
Les ombres emboscades ja ens ataquen,
trenquen vidres, reixats, assalten, peguen
cops a la bona gent, famílies, criatures, vells.
No hi valen veus de pau als carrers i a les places.
Quatre barres de pa s’han esquitxat de sang.
*
Ja es fa de nit i als obradors preparen el nou pa.
Les ombres es retiren i les ferides són memòria viva.
Poble d’herois, aquest. Per a vosaltres
tot el pa de la glòria, l’eterna i blanca llum de la victòria.
* * *

OLGA XIRINACS
Tarragona    4-2-18

Collage d'OX
________________________
Aquest poema ha estat publicat al llibre de recent aparició LA TERRA SAGNA - L'1 D'OCTUBRE DELS POETES - 106 POEMES PER LA LLIBERTAT -, d'Edicions L'Albí.





PASQUA FLORIDA



PASQUA FLORIDA
*
4-5-18
*
L’amo del restaurant és marroquí i ofereix mona per postres. Amb una ploma verda i tot. Ho agraeixo.
            Ser sola a casa fa que dies com els de Pasqua t’arribi aquella mena d’impuls migratori primaveral, acomplert tants anys, de preparar el cistell i pujar a muntanya a collir farigola, menjar el be pasqual i la mona.
            Ho vaig perdre demà fa un any. Com en el convit evangèlic, la meva casa és buida, sense ressò ni pels meus pensaments. Els de casa no hi eren. Vaig cridar els de fora i van venir.
            Em van portar ninotets de xocolata. No vam ser sota els pins sinó sota arcades romanes. Acabat el dinar no em vaig poder abraçar a cap arbre silvestre perquè a ciutat no n’hi ha.
            En arribar els que eren fora portaven l’olor de la llar de foc encesa i el color del vi a les velles copes de vidre gruixut. Feia fred, deien els uns. Plovia, feien els altres.
            Va ser un moment: després, la casa es va buidar de nou i el cistell feia el seu primer any oblidat al prestatge.
            *
            Collage: primera pàgina de l'àlbum per la meva mare.

EL PODER DEL "MÓN"


EL PODER DEL “MÓN”
*
18-3-18
*
“Quan els individus s’enfronten al món amb tant de valor, el món sols els pot doblegar matant-los. I, naturalment, els mata. El món trenca els individus i, a la majoria, se’ls forma calç al lloc de la fractura; però als que no es volen deixar doblegar, llavors el món, a aquests, els mata. Mata indistintament els molt bons, els molt dolços i els molt valents. Si vostè no es troba entre aquests, també el matarà, però en aquest cas trigarà més temps.”
Ernest Hemingway: “Adéu a les armes”.
*
Formem part del món i el món és creat per donar primer vida i després mort a tot allò que hi viu. També al pensament, a les idees, si pot.
L’impressionant Crist de Mijaran, a l’església de Sant Miquèu de Vielha, n’és un exemple i símbol. El món el va trencar i matar perquè era bo, dolç, valent.
Però el món no va poder matar el seu missatge. Com no matarà el nostre determini, tan ben expressat per Raimon, “de poble que no vol morir”.
*
Crist de Mijaran. Església de Sant Miquèu. Vielha.

JA TORNEN


JA  TORNEN...
*
8-3-18
*
Aquest matí del 8 de març he anat a Joan XXIII. El personal era a la plaça d’entrada amb pancartes, banderes, xiulets i consignes. M’hi he afegit, acompanyada de Nieves, una infermera navarresa, dona de caràcter, de somriure i decisió. He fet un bocí de vaga, com qui fa el camí de sant Jaume per etapes. No em puc fer moltes, perquè he recaigut, segons l’informe oncològic. Sorpresa. Indecisions. Nou tractament. Ara serem soles a casa, la malaltia i jo, tot el pis per a nosaltres dues. Però així, avui, abraçada als amics, semblava festa.
            Quan arribo a casa, trobo una sorpresa emocionant que m’ha omplert de llum, per no dir d’alegria, dins de les circumstàncies: una carta de Jordi Cuixart, que reprodueixo:
            “Estimadíssima Olga Xirinacs.
            Les meves germanes, Esther i Neus m’han fet arribar el teu poema “Els fills de casa” que et vull agrair enormement.
            Tornarem a casa més d’hora que tard amb el cor noble i sense ni un bri d’odi o de rancúnia i també serà gràcies a la vostra ferma lluita per la pau, l’amor, la justícia i la llibertat,
            Amb tota la tendresa,
                                             Jordi Cuixart

            Soto del Real, 24 de febrer 2018
===========================================================
            Avui, quan he obert la finestra a primera hora, una formació d’aus en migració seguia la línia marítima cap al nord: tornaven a casa.
            ¡Tornaran a casa! I tots nosaltres recomençarem, continuarem el llarg viatge com fan les aus, decidides i valentes, ¡lliures!
            *
            Carta autògrafa de Jordi Cuixart.
            Fotografia d’O.X.

ELS FILLS DE CASA

ELS  FILLS  DE  CASA
*
15-2-18
*

Una vegada, no fa pas gaire,
els fills de casa nostra van sortir a trenc d’alba,
quan encara brillava Venus al cel.
No tornaven i no van tornar,
i vam saber què els passava:
la gent del rei havia empresonat,
els nostres fills i els que els acompanyaven.

Sembla que expliqui un conte antic,
i no és un conte, que és d’ara.
Molta, molta gent demana al rei
que ens torni els fills cap a casa
perquè no han fet cap mal ni abans ni ara.
Fills d’altres cases han fugit enllà
per no ser presos de l’enveja amarga,
ni de fosca justícia venuda i renegada.
Però nosaltres enyorem els nostres
i emprenem llargs viatges per una abraçada.
Tot el poble alça els braços per la pau.
i el crit de llibertat omple carrers i places.

Deia el Cid: “Oh envidiosos castellanos,
cuán mal pagais la defensa
que tuvísteis en mi espada
ensanchando vuestra cerca...”
I Rosalia de Castro, la poeta:
“¡Castellanos de Castilla,
tenéis corazón de acero,
almas como peñas duras
y sin entrañas el pecho!”
“Castilla debe saber,
que de tan grande se alaba,
que siempre soberbia torpe
fue hija de almas bastardas.”

I allà són els fills de casa,
els que pateixen presó,
a les Castelles glaçades
com el cor dels seus botxins,
com el cor del rei que els mana.

*****

Olga Xirinacs
Tarragona, 11-2-18




JOROPO


JOROPO
*
23-1-18
Aquests dies  que obliguem el nostre cervell a fer hores extraordinàries; que demanem al nostre cos a mantenir-se en forma per suportar els contratemps derivats de la política, com si no en tinguéssim prou amb els particulars; aquests dies, doncs, m’he dedicat a revisar l’armariet de música, o musiquer. Un moblet venerable que fa joc, en la talla, amb cadires, butaques i sofà, ideat tot pels meus avis com a sala de música.
            Com que l’armari està atapeït, però en ordre, en la revisió he trobat algunes peces curioses que oblidava que eren desades allà. Les he saludat i tornat a lloc amb una certa nostàlgia.
            Ves com són les associacions d’idees: llegeixo que el Papa és a l’Araucària, em fa gràcia i trec una partitura que tocava de jove: Alma Llanera. Alma Llanera és un joropo i es balla “zapateado”. L’autor, Rafael Bolívar Coronado, la va escriure el 1914 i de seguida va ser adoptada popularment com un segon himne de Veneçuela.
            “Yo nací en esta ribera del Arauca vibrador, / soy hermana de la espuma, / de las garzas de las rosas / y del sol. / Me arrulló la viva diana de la brisa en el palmar / y por eso tengo el alma / como el alma primorosa / del cristal (...) “
            Revisar el musiquer és fer aparèixer totes les ànimes de la música allà continguda i, el que és més engrescador, els puc donar vida amb les meves mans. Llavors els pulmons s’eixamplen, el somriure aflora als llavis, canto amb la meva veu cada vegada més fluixa, però tampoc em sent ningú. I allà va el joropo.
            Per un moment, s’ha obert una escletxa de llum en el fosc firmament de les preocupacions del dia.
            *
            1- El musiquer.

           2- Ànimes de la música. Cors i orquestra Mediterrània en la interpretació de la meva cantata “Cada castell una flama”,  música de Jordi Molina, dirigida per Josep Prats i enregistrada per la televisió de Vilafranca del Penedès, al mateix teatre de Vilafranca. Foto retocada. Es va presentar en cinc auditoris de ciutats castelleres i mai més no s’ha tornat a representar; és preciosa perquè Molina és bon compositor i l’orquestra cobla, de primera. Falta algun “redescobridor” i el que en diuen una “zona de confort”. Gràcies.

L'ARBRE DELS DESIGS


ARBRE DELS DESIGS
*
5-1-18
*

Margarideta, lleva’t de matí,
vés a veure si els reis ja són aquí,
vull dir els mags que segueixen estrelles,
i parlen amb pastors i amb les ovelles.

Margarideta, lleva’t de matí,
vés a veure si els presos són aquí;
si no els veus, crida fort, que vinguin àngels,
mags i criats, que encara han de partir,
i l’home de la llenya, i el carboner del bosc,
i el fill del pescador, i el moliner i la dona,
i el que cull les olives, i el forner, cepat,
i el serraller, i el carreter i els bous,
i els pescadors amb rems i eixàrcies,
anem, Margarideta, cridarem ben fort,
que caiguin les parets de la presó,
com van caure aquells murs de Jericó.
Correm, Margarideta, que t’ajudo jo.
*

Olga Xirinacs