XOCOLATA

           XOCOLATA
            *
            21-4-17
            *
            Ahir, dia 20, la llibreria La Capona va fer un berenar de sant Jordi amb autors i públic. Els llibres dels autors els van reproduir en xocolata i vaig prendre el meu per retratar-lo. És al costat d’una rosa de ganxet de donatiu benèfic que venien avui a l’hospital. Per l’hospital no hi ha festes ni celebracions que valguin: quan toca, hi has d’anar; aquests controls sí que els accepto amb gust.
            De tornada, Rambla amunt, passo pel mercadet dels divendres, que els diumenges fan al Pla de la Seu.
            Condols; converses amigables. “¿En qui em repenjaré ara, que sempre anava de bracet d’en Vicenç?”, li pregunto al pintor, que esbossa un vigorós paisatge urbà. “No estaràs mai sola, Olga: la Rambla és casa teva i nosaltres els teus amics.”
            ¿Ho has sentit, Vicenç?
            *

NOU LLIBRE


            NOU LLIBRE
*
17-4-17
*
Us el presento i espero que, potser molt a la vora, Vicenç també el vegi.
            El llibre narra la vida breu d’un noi de la ciutat, Eusebius Frank, germà bessó d’un altre. Eusebius és un reencarnat amb memòria, cosa important.
            Passa moltes hores a la Rambla, entre el carretó de les llaminadures i el banc on seuen els gitanos romanesos.
            Hi ha misteri i converses interessantíssimes. Quan l’escrivia anaven apareixent una sèrie de qüestions vitals i molt curioses, que he extret a banda per al dia de la presentació.
            Cal dir i entendre que la paraula ‘ànima’ és una convenció. N’hi ha que hi creuen i n’hi ha que no. Uns hi entendran esperit, altres força vital, altres energia i, el més aproximat, que és la consciència. Cal no oblidar l’inconscient col·lectiu ja descrit per Jung, on caben tots els misteris i rareses. Jo faig servir al llibre la paraula ànima.
            Fragment de diàleg dels bessons al ventre de la mare:
            ...
            “- ¿Calles?
            “-  Penso.
            “- En què...
            “- En la nostra resistència. Ens acaben d’expulsar i ja som en un altre cos entre sotracs i a cegues.
            “- No som res.
            “-  No encara.
            “- Serem bessons.
            “- Em temo que sí.
            “- ¿Tems, dius?
            “-  Jo tinc la meva personalitat i tu la teva. Haurem de cedir, si arribem a ser el que em penso.
            “Silenci llarg.
            “- Virgili, ¿per què calles?
            “- Per avorriment. Em fan servir de conillet d’índies. Sóc aquí en lloc estrany, i em deuen haver enviat per comprovar si sé sobreviure una mica més. Sort que ara et trobo a tu i no em sento tan sol.
            “- Em sap greu. Haurem de callar.
            “- ¿Per què?
            “- Perquè alguns crítics literaris sostenen que una obra on hi ha massa diàleg no val res.”

               ***
El llibre és publicat per Arola Editors, de Tarragona, i es presenta el dia 19 d'abril, dimecres, a les 8 del vespre, a la Llibreria La Capona. Presenta la mateixa autora.          

ABRAÇADES HUMILS

L’ABRAÇADA HUMIL
*
12-4-17
*
Ell va morir de sobte la matinada de dimecres 5 d’abril, sense que les meves mans el poguessin retornar.
            Diumenge el vaig pujar dins del meu cor a veure l’espectacle de les palmes a Les Coques, amb l’arquebisbe pontificant des d’una escalinata i el repic de les campanes majors. No podia resistir la gentada i em vaig refugiar a plorar al jardí del claustre de la catedral, d’esquena al xiprer i els peus repenjats al petit estanyol rodó d’aigua verda i peixos vermells.
            De pujada em trobo el mendicant de les tres motxilles: “¿Tot això porta vostè sol?”, “sí señora, yo solo”. Li comunico la mort. Em dóna una bosseta de poliol de les que ell fa servir, diu, per fer bona olor, humitejades i passades per la pell. Ens abracem.
            De baixada, al carrer de la Merceria entro a veure el noi que ven espelmes, sabons d’olor, ciris, llànties, en una tenda de somni: Casa Corderet. Ens fem una llarga abraçada i li dic que dediqui a Vicenç una de les pregàries que fa a la rebotiga, on llegeix mans i horòscops. “Ja ho crec, que ho faré”.
            Al carrer Major hi ha la venedora de cupons dels cecs, que conec fa anys. No és cega, però està molt malalta. Mare de la nena protagonista del meu llibre ”Patates fregides”. Una bona abraçada, també.
            Al Passeig hi ha el guitarrista. Quan detecto músiques prop de casa em poso nerviosa. “No vagis més enllà d’aquesta palmera, ¿eh?” “No, señora, ya me lo dijo el año pasado y aquí estoy muy bien.” Li dono unes monedes: “Canta una cançó per al meu home”, li demano. En toca i canta una de preciosa. Ens abracem.
            Ja davant de casa hi ha la tribu rasta dels bombollers, anglesos ells. Dono una moneda i li explico el cas al principal de la tribu, ros i alt, d’amples pantalons virolats, mentre ens abracem. “Fes una bombolla ben bonica per Vicenç”, demano. “No una, sino un millón, le voy a hacer.
            Vicenç, els humils, aquells que veiem des de casa, també t’estimen.
            *
           
           

ESCRPTORS PAGATS PER NOSALTRES


ESCRIPTORS PAGATS PER NOSALTRES
*
29-3-17
*
Endreço papers i trobo aquest apunt.
Fira del Llibre de Göteborg, Suècia, el 2014. Dos invitats per l’Institut Ramon Llull declaren:
Núria Amat: “El separatisme és un virus mortal”.
Javier Cercas: “Estic preocupat pel dimoni del nacionalisme.”
*
Penso: caram, quina gent que enviem...
Ho ensenyo a un amic i em diu:
“Medalla per als gestors del Llull, també. Síndrome d’Estocolm. Mal del país.”
*
El collage 1 representa un fragment d’Espriu que fa “... cisternes seques esdevenen cims / pujats per esglaons de lentes hores.” (Inici de Càntic en el Temple). Aquest fragment me’l vaig fer meu fa molts anys. La meva literatura és així. La literatura catalana cal que sigui així.
El collage 2 es titula “Sí, bwana, sí...” i es pregunta fins quan haurem d’acotxar el cap els catalans davant de la gentussa, la que ve de fora i la que hi ha dins.

ENYORANÇA

ENYORANÇA

L’ovelleta em vetlla
i el seu nom és Flor,
és suau i lleugera
i guarda el meu son.
És silenciosa,
ve de la muntanya,
de les aigües clares
i les verdes prades.
Filla de Taüll,
aquí veu el mar
i enyora les flors
que va pasturar.
Ella i jo volem
retornar a les valls,
on l’aire és més net
i els somnis més alts.
***
Cap al final de les nostres vides, no és que ens estovem, però precisament per pal·liar la duresa dels últims anys contemplem les companyies tendres, les que sempre hi són, les que ens porten records dels llocs que havíem estimat.


MENUDESES AMB GALLS


MENUDESES AMB GALLS
*
23-3-17
*
He fet uns petits collages retallant menudeses, però també aprofitant els angles d’una capsa blanca de cartolina que contenia pastissos. Són petits reptes que em faig i m’ho passo molt bé si aconsegueixo algun resultat, és clar. Diu Tagore: “Si plores perquè has perdut el sol, les llàgrimes no et deixaran veure les estrelles.” Gran veritat. Quan, a considerable distància en la vida, giro el cap enrere i veig que he perdut alguns sols, cal considerar les estrelles, i aquest és el meu temps d’estrelletes. Entre els collages i els galls, només hi ha la relació estel·lar.
   
  
*
GALLS

Tinc un corral de galls vells,
amb les crestes tan vermelles
que semblen poms de clavells.
Cada matí fan concert
des del cel al celobert,
quiquiriquí ¡sóc aquí!

Sant Pere, amb el nas vermell,
ens diu que s’ha encostipat,
“Bon dia tingueu, sant Pere,
els mocs us ragen del nas.”
“Moltes gràcies al gall vell
que m’ha volgut despertar:
se m’ha espatllat el rellotge
i no m’hauria llevat.”

Tornada:
Visquin els galls
del meu corral,
que canten l’hora
i tot el que cal.
*
Lo Gayter del Glorieta.