EL PERE SENSE POR A LA PINEDA



EL PERE SENSE POR A LA PINEDA
            *
           15-1-17
            *



         EL PERE SENSE POR A LA PINEDA

“El Pere sense por”, conte dels germans Grimm, l’he explicat moltes vegades a grups de canalla. Només la primera part, perquè és tot ell interessant però molt llarg.
            Gràficament caldria representar el Pere sopant fesols amb cansalada sota l’ampla campana de la llar de foc d’un castell encantat, ben tranquil. Mentre sopa se sent una veu des de dalt que diu: “Pere, ¿caic?”. l Pere respon: “Cau, home, cau”. I cau un os humà. Cal fer força actuació i veu cavernosa, perquè van caient ossos i el Pere sopa amb calma. Fins que es forma un esquelet sencer. Ell ni s’immuta.
            Els ossos, ara sense Pere, o potser es deia Pere el primer que els va trobar, han  anat caient i apareixent per etapes a la platja de La Pineda (Vila-seca). Ho reporta el Diari de Tarragona i ho comenta amb fina ironia Joan Ramon Correal, el director. Primer un fèmur; després un tros de crani; ara vèrtebres. Potser qui els busca menja fesols o es fa peix a la brasa a la platja, no ho sé. Esperarem que surti l’esquelet sencer, que tenim temps abans els turistes no se’ns esverin, que els morts demanen parsimònia.
           

         Diversos cossos de seguretat intervenen en la recerca: agents de la Policia Científica, Subaquàtica i comandaments de les comissaries de Vila-seca i Salou, que ‘pentinaven’ la platja. Però els que em criden més l’atenció són dues patrulles antidisturbis que es van mobilitzar divendres. ¿Per què? Si jo escrivís un conte d’aquesta circumstància, faria aparèixer les patrulles quan sortís l’esquelet sencer, no fos cas que, espantat, el manat d’ossos engegués a córrer i l’haguessin de detenir. ¿O és que els ossos fan la ballaruga cadascun pel seu compte?
          

                   ***

                  Fotografia i collages d’OX.

ARBRES VIGILANTS

  
ARBRES VIGILANTS
*
10-1-17
*
El meu preferit, el teix. És un arbre sever, el més fosc entre els verds, vigilant dels morts, d’arrels poderoses que purifiquen les aigües dels antics camins de pelegrinatge. Gairebé immortal, li agraden els llocs ombrosos, on conversa amb els altres perquè és sociable. Entre ells s’expliquen històries que ja ens agradaria saber. Se n’extreu el taxol, eficaç contra el càncer. De les seves cireretes, única part no verinosa, se’n fa bona confitura i els ocells les esperen. Diuen que significa tristesa, però jo no m’ho crec.

Magnolier esplèndid que ofereix refugi a diversitat d’ocells. La seva flor perfumada i carnosa significa innocència, però jo la trobo carnosa i sensual. A Orient, dels pètals se’n fan bunyols deliciosos. És exclusivista: la seva majestat impedeix que creixin altres espècies sota seu. És gelós del seu territori. Recordo la capella d’una gran masia, a l’estiu, on sempre hi tenien magnòlies: poder de les olors.

El xiprer de la catedral vol arribar més amunt de torres i campanars. Robust, és refugi d’ocells i gronxa la seva alta capçada com si cantés una non-non. Verd més clar que el teix, viuen costat per costat vora del pou de gel medieval, allà on es dipositava la neu baixada de muntanya en carros entre palla per delitar els monsenyors que prenien gelats de fruita. Una sentida cançó d’Apel·les Mestres, el gran oblidat, recorda el xiprer que vigila l’últim son de l’estimada. Guarniment de jardins i cementiris, també sap parar el vent quan es fa necessari. El seu nom ve del grec i vol dir melancolia.

El taronger, que un dia va deixar caure la taronja inspiradora del meu llibre de poemes “La taronja a terra” (Òmicron). Ens asseiem al pedrís contemplant com la merla i la tórtora es disputen el territori amb les ales a punt d’atacar. S’entén: la merla té el niu a l’arbre i la tórtora es passeja per sota: cal vigilar. La tarongina és la blancor de les núvies. Fruita solar, portada per diversos guerrers de regions antigues.

Estimo els arbres. Una vegada vaig escriure un llibret per a infants, “Sóc un arbre”, en castellà “El árbol de mi patio” (Edebé). El llibre potser ja no hi és, però els arbres sempre m’acompanyaran.

Arbres del claustre de la catedral de Tarragona.
                                      
                                                                           ***




LLEGIR I ESCRIURE




LLEGIR  I  ESCRIURE
*
3-1-17
*
Llegir és un gran plaer a l’abast de tothom, però no tothom sap o vol obtenir aquest plaer que és la lectura.
            Molts pintors estimats han creat obres delicioses on la humanitat més remota llegeix o escriu. Ja ho feien a les coves sobre roca, més endavant sobre argila, cera, papir, pergamí, paper, pantalla... Recordo amables figures flamenques amb marededeús sostenint llibres; o com la Magdalena de Van der Weyden, Rogier de la Pasture, li deien (flamenc-1399-1464). Però sobretot santa Bàrbara, de Robert Campin (flamenc-1375-1444), una imatge que no em cansaria de contemplar, ella llegint en un banc encoixinat d’esquena a la llar de foc, i una finestra vidriera que deixa veure un paisatge en llunyania: comoditat, plaer, serenitat, bellesa.
            Escriure: com a cadascú li vingui de gust. La llauna de galetes Plaja, gastada pels anys, guarda a casa petites notes amb poemets a llapis o en tinta que s’escrivien els meus pares; sempre poemets d’amor, en fulls ben doblegats, i així fins a la mort d’ella. És la meva herència secreta.
            Escriure, escriure. Tant si s’ha de publicar com si no. Expressar el nostre interior o explicar el nostre entorn. Literatura minimalista com les petites pàgines doblegades amb missatge. O grans documentacions que ens facin anar pel món desconegut. A taula, el dia primer d’any es va parlar de les ones gravitatòries amb una certa ironia: tot se’n desconeix, però hi són, com els fantasmes.
            No vull anar tan lluny. Em quedo a la casa acollidora de Carl Larsson, on les dones llegeixen i escriuen i vull pensar que fan una vida feliç.
            *
            Aquarel·les de Carl Larsson

            

HIVERNAL


HIVERNAL
*
24-12-16
*
La nena va cap a la casa. En el paisatge nevat, la casa ofereix colors de protecció càlida. Per a la nena ben abrigada, aquest paisatge és natural, hi està adaptada. Hi trobarà germans, joguines, un pare que pinta, dones que llegeixen i que fan saborosos pastissos a la gran cuina ben escalfada. Carl Larsson (Estocolm 1853-Falen 1919) és un pintor entranyable i, en molts moments, un pintor de família, la seva: a la casa, a la granja, en les feines d’estiu i d’hivern.
            Per a mi, aquest que trio avui és el paisatge somiat que cada any he tingut menys, perquè alguna vegada havia vist nevar, a la meva ciutat. I ara podem anar en màniga curta sense calefacció perquè el sol és dur a migdia. No obstant això, cantem “Nadal blanc” d’Irving Berlin, interpretat per Crosby, el millor. No tant perquè sigui blanc sinó perquè parla lentament, assaborint la lletra, de les postals que rebia i que enviava, aquelles petites il·lusions que et portaven la cara i el gest de qui les escrivia.
            A l’estiu Vicenç em talla les cartolines i a l’hivern retallo i enganxo, i trio la més bonica per passar-la per Internet, encara que no em siguin correspostes. No per presumir de postal sinó perquè realment desitjo el millor per als destinataris: “la vida és tan curta, somrieu fugaçment, doncs.”
            Bon Nadal i un any 2017 benigne i prometedor.

            *

PETANT LA XERRADA


PETANT LA XERRADA
*
21-12-16
*
Diu Joanet de la Foixarda, el jaio més baixet:
- Bufen mals vents, pel Parlament i tot això altre de noms estranys que tenim. Semblen cigrons mal païts
Comenta Manelet de la Paillarda, que caga a la seva dreta:
- Oh, i sentir els altres, ja sabeu quins, em fa anar més sovint de ventre. En comptes de mal païts, és millor malp...
Salta Pauet de la Fonolleta:
- ¡Calla, que som al pessebre, home! Doncs ara els altres que dius han vingut de visita, ¿no us fot? Com em dic Pau, que surto a pelar-ne algun.
Els altres dos:
-¡Ep!, no t’embalis que se t’estroncarà la caguera.
- Està bé, collons, vull dir un conillet per l’arròs.
*

Tres amics al meu pessebre.

"DANZA DE LA MOZA DONOSA"


“DANZA DE LA MOZA DONOSA”
*
16-12-16
*
Ahir em vaig adormir amb la música de la mossa “donosa” al cap. Mossa que va inspirar una preciosa dansa argentina d’Alberto Ginastera (Buenos Aires 1916-Ginebra 1983).  Dansa que primer presenta un aire suaument enyorat, com aquell qui arriba amb una pregunta als ulls; i que després s’enfila, es confia i diu al vent una veritat  joiosa per tornar de seguida a la realitat del mig somriure amable.
            Gairebé sempre m’adormo dient-me música. Dient-la, perquè em canto les notes i no les lletres; si m’equivoco, hi torno fins que surt correcta. De dia no em poso música: la toco jo. La que vaig trobant pel camí que he fet amb els anys: des dels vells himnes clamorosos fins el delicat “Je te veux”, de Satie. Amb aquest sistema he recuperat molta música i em resulta més fàcil reproduir-la al piano. Piano i ordenador, teclats i cervell. Ara treballo poques vegades sobre partitura, perquè la falta d’entrenament no em permetria interpretar amb facilitat: m’he passat a do major, reprodueixo i omplo el teclat lliurement. Potser és el que en diuen tocar d’oïdes, no ho sé. ¿Pecat musical? Tampoc ho sé. Però aquesta nit m’adormia amb la “Danza de la moza donosa” i ara l’aniré a tocar, però abans us ho volia dir.
*

Fotos: 1-Internet. 2-Ricard Leor 

ERRADA

ERRADA
*
Al post d’avui, que reprodueix el Romanç de Santa Llúcia, ha de dir: Música d’Eduard Toldrà. Lletra de Josep Maria de Sagarra.

Gràcies a qui me n’ha fet adonar.