COMPARACIONS


*
Acaben de segar la gespa dels petits parterres del Passeig. Pugen olor d’herba tallada, àcida i estimulant, i vapors de mar tranquil. Els dos funcionaris ben vestits “toquen ferro” (així en diem de tocar el Balcó del Mediterrani) i marxen. Cada dia a la mateixa hora. Pocs passejadors, encara. En el silenci relatiu puc arribar a sentir l’aigua del brollador del nen de l’oca. “Tens un bocí de cel”, em diuen alguns amics. Ho reconec, i evito comparacions inútils i nocives.

Les comparacions són odioses, diuen, i és veritat. Les comparacions voldrien uniformar, tallar pel mateix patró, deformar i estrafer les pròpies dimensions per adaptar-les, ¿a què? Sempre hi haurà un altre que sigui millor o que tingui més. I Diògenes el Cínic en tenia prou amb el sopluig d’un bocoi al sol. Segurament deveu conèixer més d’una persona infeliç, tenint molt o suficient, perquè no pot evitar fer comparacions.

Dic tot això perquè, submergida en la lectura del diari mentre esmorzava, m’havia agafat vertigen amb els cataclismes de les ascensions de polítics i industrials i les seves clamoroses caigudes. Desgraciada la vida del polític, en contínua i estressadora cursa per superar col·legues. Una cursa cap a la glòria i el benestar que, mentre duren, els ofereixen prebendes que no ens podem imaginar els que arribem només a “tocar ferro”.
*
*
*