*
Contemplo la fageda, ara una altra, camí del Portilhon, en un sender on ens hem ficat explorant. Trobem una borda tancada, amb taula i una butaca de vímet mig esventrada. A la finestra un paperet clavat hi diu: “por favor, no rompan las ventanas, dentro no hay nada de valor”. Sec a la butaca i resisteix. Prenc uns apunts i deixo un escrit al costat de l’avís: “aquí va seure a descansar l’escriptora Olga Xirinacs, de Tarragona. Gràcies. “. El vent fa moure els papers i no sé fins quan resistiran.
Continuem i entrem a la fageda. Els faigs, majestuosos, solen tenir arrels de malson, torturades, antropomòrfiques, com si en ficar-se a la terra veiessin terrors que ens volen comunicar. Trobo un parell de bolets que em semblen ceps. En cinquanta anys que fa que busco bolets, no havia collit mai un cep. Ara ja els coneixeré. Recordo que l’hostaler Dedieu advertia que començaven a sortir. Els cullo. En trobem d’altres. Són tendres. l’un té una arrel enorme, un peu soterrat ample, que fa un pam.
Al vespre demanem al xef del Parador si ens els voldrien coure, a làmines i sense all. Fa uns quants escarafalls i parla de prohibicions, etc. Al final, com que som hostes que hi portem dies, allà, torna amb un paper dient que necessita la meva signatura per tal d’eludir responsabilitats. Ho diu amb reserves i excuses perquè trenca una norma, etc. Però apareix una plata amb uns ceps exquisits que enriqueixen el menú ja suculent. Un regal dels boscos.
I aquí acabo la seqüència de l’estada a la Val d’Aran. Sense grans rutes ni descripció de llacs d’alçada. Tot això ja es troba als prospectes turístics i als cartells de senyals. Aquest era un altre viatge i podria ser l’últim, però el sol que no s’acaba de pondre als cims serens encomana l’esperança.
*
Continuem i entrem a la fageda. Els faigs, majestuosos, solen tenir arrels de malson, torturades, antropomòrfiques, com si en ficar-se a la terra veiessin terrors que ens volen comunicar. Trobo un parell de bolets que em semblen ceps. En cinquanta anys que fa que busco bolets, no havia collit mai un cep. Ara ja els coneixeré. Recordo que l’hostaler Dedieu advertia que començaven a sortir. Els cullo. En trobem d’altres. Són tendres. l’un té una arrel enorme, un peu soterrat ample, que fa un pam.
Al vespre demanem al xef del Parador si ens els voldrien coure, a làmines i sense all. Fa uns quants escarafalls i parla de prohibicions, etc. Al final, com que som hostes que hi portem dies, allà, torna amb un paper dient que necessita la meva signatura per tal d’eludir responsabilitats. Ho diu amb reserves i excuses perquè trenca una norma, etc. Però apareix una plata amb uns ceps exquisits que enriqueixen el menú ja suculent. Un regal dels boscos.
I aquí acabo la seqüència de l’estada a la Val d’Aran. Sense grans rutes ni descripció de llacs d’alçada. Tot això ja es troba als prospectes turístics i als cartells de senyals. Aquest era un altre viatge i podria ser l’últim, però el sol que no s’acaba de pondre als cims serens encomana l’esperança.
*
*
*
Majestat del faig. O.X. - Escrivint a la borda. V. Roca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada