VALL D'ARAN


*
Cap a l’Aran
22.6.09
Plana segada i torrada de Lleida.
A la Llitera, els doblecs de la terra semblen lloms de hiena, clapats, agressius, inclements. De Tamarit de la Llitera vaig conèixer una dolça Araceli que va morir jove, de part. Era cosidora i tenia l’ungla del dit petit més llarga, per poder treure embastes.
Fem el cafè a Viacamp, des d’on surten rutes cap al Montsec; “l’encís dels despoblats”, segons la informació turística. El dia és aclaparador, clar, pesant de sol.
Ple com de pasta de vidre, l’immens embassament d’Escales veu com les muntanyes s’hi reflecteixen, immutables: el passar lent del temps, que paralitza. Observem aus de gran envergadura; aquest és el territori dels trencalossos, i potser són ells que planen amb calma guaitant, esperant...
Parada a Vilaller per dinar a la fonda Mas, com altres vegades. A la paret hi ha el retrat de la Mília, l’antiga mestressa, mare de l’actual. És en un retall de diari emmarcat que també es pot llegir pel darrere i parla de les dificultats de la vida d’abans: casada a 19 anys, vuit fills, feina, la guerra, els enginyers de les centrals elèctriques, els treballadors “rojos”... “Abans patíem molt”, diu textualment la Mília. Aquest retrat ja l’havia vist altres vegades, però no el tenia anotat.
Vilaller, pas, camí, fonda: cap a la Vall, tornada de la Vall, acolliment a l’hivern dur.
*
*
*
Any de molta aigua. L'Artiga de Lin. Foto V. Roca

2 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

com deus estar omplint els teus sentits!

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Notícies de la nostra amiga!
Salut, felicitat, t'envio molts records.