*
30-3-11
*
Sírius i Holofernes s’han hagut d’enfrontar amb l’eternitat més aviat per força: a tots ens arriba l’hora. Sírius, el més alt, és un artista plàstic dels que en diuen “lletgistes” perquè practiquen un art de sang i fetge, amb grans creus negres i figures torturades, amb la finalitat d'espantar la gent incauta. Els museus li compren pintures i les institucions li encarreguen murals, amb força diners pel mig. Però quan Sírius “el Gran”, lloat per tots els crítics, entra a l’eternitat, veu que encara és molt pitjor que tota la seva pintura. No ho vol mirar i es tapa els ulls, sabent que la seva obra mesquina mai es podrà comparar al gran art universal, encara més horripilant.
Holofernes, el més baixet, exerceix de crític literari en una revista excelsa. Amb el poder d’un deuet i animat per ràdios i televisions que el contracten, posa a parir la majoria de pobres autors i eleva a la categoria de consagrats intocables els que arriben acompanyats d’obsequis de preu per part d’editors omnipotents. Quan s’encara a l’eternitat, es queda en aquesta postura per sempre més. ¿Què ha vist, que tant l’esgarrifa? Doncs els pobres autorets, que comparteixen la taula del Senyor servida per àngels que, alhora, els fan massatges celestials i els eixuguen les parts amb les crítiques d’Holofernes.
*
Foto de National Geographic.
2 comentaris:
Poques coses hi ha més patètiques que haver d’exercir una activitat condicionada per qui paga i mana, perquè ja se sap: Qui té el cul llogat, mai seu quan vol.
D'alguna manera i en diverses facetes de la vida, com els dos pobrets de la foto, estem lligats de mans i peus.
Publica un comentari a l'entrada