EL MAQUILLADOR REFLEXIU

28 / 29 2-12

*

EL MAQUILLADOR REFLEXIU

*

“(...) Escolàstic Zaldívar passà al segon tipus, que era un candidat electoral mort en accident. Velocitat i fatiga pròpies de campanya, havien dit. I la cara com una hamburguesa. Llàstima de xicot. En casos com aquell, Escolàstic es lluïa. Sabia dissimular talls i forats amb la crema base ben distribuïda. Disposava de brotxes, pinzells, maquillatges, pólvores i fixadors, pinces, perruques, pintes i raspalls. Escolàstic Zaldívar pensava que la seva feina no era prou reconeguda i, per tant, resultava mal pagada. Calia més pressupost municipal, però el seu col·lectiu no era prou fort per exigir augment de sou. (...)” Era el dia 11 de juliol del 99 que l’Avui Diumenge em publicava aquest conte sobre un tanatopràctic molt efectiu en la seva feina. Després, a casa seva... bé, no desvetllo el final.

M’ha agradat presentar-vos Escolàstic Zaldívar perquè precisament ara al Punt/Avui surt una notícia sobre consum (¿?) que m’ha cridat l’atenció: “Veuen frau en un curs de maquillar difunts” Informa Jordi Panyella: “Alumnes d’un curs de tanatoestètica i tanatopràxia, per aprendre a maquillar difunts(...) s’organitzen per demandar l’acadèmia responsable dels estudis (...)”.

Caram, m’he dit, ¿què deu fer el meu Escolàstic Zaldívar? ¿Es deu haver jubilat? ¿Deu tenir més feina que mai? Si llegeixes aquest blog, Escolàstic, sisplau respon-me, si és que encara no t’han maquillat a tu...

*

Dibuix de El Persas per al conte “El maquillador reflexiu”.




LA CUA

27 / 28-2-12

*

LA CUA

*

Dos quarts de vuit. El gran espectacle és a les 8, amb tota la pompa i solemnitat que requereix la inauguració de Tarragona com a Capital de la Cultura Catalana 2012 En arribar, veiem que una cua gruixuda fa guàrdia davant de les portes del cel-auditori, fermament tancades. La cua ocupa les amples i nombroses escales que hi ha al recinte del Palau de Congressos, pedra semblant a la dibuixada per Doré per a les grandioses il·lustracions de la Divina Comèdia. Perquè de comèdia es tracta. La cua, compacta, ocupa doncs les escales, el vestíbul, surt cap al carrer i allà omple diverses escales, perquè el terreny és tot pujada o baixada, segons com es miri.

Ens esgarrifem. Ni un banc de pedra en cap passadís ni vestíbul. Ni cadires. Buidor immensa. Gent majorment gran, que és la que sol acudir als espectacles gratuïts; però també jovent, suposo. Tots esperant amb paciència que el ca Cérber, guardià de la porta, doni l’ordre d’entrar.

Nosaltres no sabem a quina hora devien obrir. Com que no som masoquistes i esperar a l’aire lliure no és aconsellable, vam tocar el dos a fer un petit passeig. Pel camí vam trobar dues amigues que deien que s’havien quedat sense passi; Vicenç els va dir: teniu, noies, i ens representeu. Apa siau.

Aquest nefast costum, que és una falta gran de consideració al públic, de fer-lo esperar sense poder ocupar les localitats als espectacles, s’hauria d’eradicar d’una vegada. A última hora es produeix una allau de gent que resulta vergonyosa. Què es pensen, els organitzadors, ¿que destrossarem els seients buits? Abans cadascú entrava tranquil·lament als locals, seia a les butaques i esperava l’espectacle. Ara no: doncs ja s’ho poden confitar.

*

Gravat de Gustau Doré.


FÒBIA ALS POETES

FÒBIA ALS POETES

*

25 / 26 – 2-12

*

Entrem a la rebotiga de la llibreria, on es fan les presentacions. Assistim a la presentació d’un llibre de poemes, i de moment, com que és aviat, som la dona del poeta i jo; la resta d’amics és dispersa per la llibreria. En un racó hi ha un senyor d’edat, prim, morè i amb un barret amb ploma, que fulleja un llibre. Ens mira, interrogant perquè li fem perdre la concentració, i li diem: “ja es pot quedar, ja, que és una presentació de llibre”. Al cap d’una estona, ell: “¿un libro de qué?”; “de poesia”; “¿en catalán o en castellano?”; “en català”. El senyor magre surt esperitat. La resta de públic, que feia estona xerrant entre els prestatges, van explicar que l’home morè amb abric, barret i ploma va sortir remugant: “poesía, en catalán y todo mujeres...”. Això últim, aquesta vegada no era cert, perquè devíem ser meitat i meitat i potser més homes, ves.

Ho dic perquè així mig responc el post d’una amiga que es lamenta del poc interès que hi ha aquí per la poesia. Interès sí que n’hi ha: només cal veure els llibres que en surten publicats i la gernació que n’escriu als blogs, sempre amb la intenció de publicar un moment o altre. Això sí, ja saben quins improperis en poden esperar. En podem esperar, no me n’excloc pas. Ningú ens espera, als poetes; ho dic pel tòpic periodístic del “llibre tan esperat”. Ningú ens espera, és cert, però ens agrada llegir-nos.

*

Collage postal d’OX


"COM PESA, LA LLEI, I COM FEREIX"

25-2-12

*

COM PESA, LA LLEI, I COM FEREIX

*

Castelao (1886-1950) va ser polític, artista i ideòleg, de nom Alfonso Daniel Rodríguez Castelao. Elk gallec Castelao signava així els seus dibuixos de clara intenció política.

Aquests temps que ens toca viure el pes d’unes lleis que no sabem ben bé qui les dicta ni d’on provenen ni perquè castiguen el pobre i emparen el ric, són més vigents que mai les seves paraules i els seus dibuixos impactants. N’hi ha que el pateixen, i fort, aquest pes. I n’hi ha que l’imposen. Tots ho veiem cada dia i assistim impotents a la desigualtat i el sarcasme amb què els poderosos es mofen del poble. Castelao, sempre seràs viu entre nosaltres, i aquesta imatge, per desgràcia, la portarem com una ferida sagnant.

*

Castelao:


CASTA ESPANYOLA

CASTA ESPANYOLA

*

23 / 24 (dia afegit per ser any bixest)-2-12

*

Aquest és un preciós mantó de Manila del 1860, de color festuc, de propietat particular a Sevilla. Jo en vaig heretar un de l’’abuela’ Maria, i també de color festuc, de ric caient, que descansa al fons d’un armari. Només l’he fet servir per disfressar-me i ja fa anys. M’agraden els balls de mantons que se celebren a molts llocs, a Catalunya i fora de Catalunya i que són això, balls i lluïment de la peça brodada.

Però ara s’ha reunit el Consell d’administració de RTVE i entre altres coses ha ressuscitat l’execrable tema d’oferir curses a l’hora del berenar dels nens. De mirar si els poden ensenyar la virilitat espanyola i castissa de la tortura, de la sang i de la mort, aplaudida per dames amb malaguanyats mantons de Manila si és que en porten, però que estan molt associats a tals tragèdies: un torero trepitjant el mantó d’una castissa, que li posa al pas sembla fins i tot evangèlic, com el moviment del toreig dit ‘verónica’.

La casta espanyola, ara valenta, ensenya les banyes, calciga, esbufega, presta a atacar. Quina llàstima que la cultura que transmet hagi de ser celebrar la tortura amb aplaudiments. I és que l’aristocràcia, a Espanya, és la dels toreros, nòvies de toreros, amants de toreros, admiradores de toreros i poca cosa més. Si ho mirem bé, cultura rima amb tortura. ¡Ai mare!, pobres toros i pobres cavalls. Ja ho canten amb bona brama els grans “divos”: “Granada, tierra ensangrentada en tardes de toros...”. Ai, que em claven la bandera...

*
Composició d'OX



UN GAT A LA FALDA

UN GAT A LA FALDA

*

23-2-12

*

Un gat a la falda, si estem asseguts, és clar, fa molta companyia; i a l’hivern, t’escalfa les mans. El nostre gat tigrat gris es deia Miscardito, un mascle de bona mida que sortia a la nit aventurera aprofitant que teníem jardí i saltant la paret cap al món lliure. Tornava amb l’orella mossegada o el morro esgarrapat, però tornava, a fer guàrdia a la finestra de la cuina esperant que el deixéssim entrar al paradís interior. S’esmolava les ungles a la pota de fusta de la taula de la cuina, sempre al mateix lloc, on ja hi havia els senyals que s’aprofundien. Anys a venir va desaparèixer, conill de teulada en temps difícils.

Un dia, l’escriptora Maria Mercè Roca va aplegar en un preciós llibre “Les millors històries sobre gats” (La Magrana, 2003). Un goig de lectura, més companyia felina i càlida, il·lustrada amb gràcia. I fa un parell de dies, la meva amiga Jacqueline Boudigou-Coste m’envia el seu llibre “Els gats tenen 7 vides” - contes, faules i metàfores -, en autoedició i il·lustrat per ella mateixa. Jacqueline és una bretona incombustible, resident primer a Barcelona i ara a Sabadell, on és una ànima inquieta, lluminosa i estimada. La seva vida increïble l’ha fet superar tota mena d’obstacles, fins i tot la manca d’editors. Ella mateixa ens diu a la contraportada que aquest recull es va quedar molts anys en un calaix, i que gràcies al suport dels amics i a la tossuderia de l’autora, ara el pot tenir entre les mans. Com un gat de companyia que arriba un febrer difícil, i fa escalfor, i et mira i el mires, i li dius: ¿què hi feies, tant de temps amagat, mentre jo t’esperava?

*

Fotografia anunci de Boucheron.








CENDRA HUMILIANT

CENDRA HUMILIANT

*

21 / 22 – 2 - 12

*

És vertaderament humiliant tornar a sentir la sola o el taló dels ufans i dels superbs sobre el nostre front. Ha faltat poc temps perquè els que sempre han ostentat la victòria continuïn les seves croades. A les vexacions contínues a què ens sotmeten, ara correspon el torn d’atacar Òmnium Cultural, ànima civil de Catalunya.

Quina mandra infinita constatar que anem enrere, que hem de tornar a esmolar les eines i que el braç dels antics lluitadors, ara ja sense gaire força, hagi d’ajudar a detenir l’embranzida de l’enemic de la pàtria. ¿On són els relleus, els joves, els que ens havien de suplir, el blat de la nova collita? ¿On ha anat a parar tanta l’energia gastada en consignes, banderes, manifestacions, adhesions, sigles i parlamentarismes? No la veig enlloc, país de covards, de restrets, de febles, on les fragmentacions han fet tant de mal com un exèrcit interior que es rebel·la contra els propis i facilita la invasió superba dels altres, que sí, són unitat i ho demostren. Cendra al cap, que ens la mereixem perquè no ens hem sabut encendre.

*

Postal d’arxiu familiar.








ÚLTIMA TARDA, POTSER

ÚLTIMA TARDA, POTSER

*

20 / 21– 2-12

*

Aquesta noia pompeiana s’acosta a beure aigua l’última tarda de la seva vida, perquè l’erupció mortal serà l’endemà i els tudons i tórtores encara no ho saben, sinó, ja haurien emprès el vol. Posem que la noia es digui Amada, ja que avui se celebra aquesta santa. I que, en realitat, sigui estimada, per això acluca els ulls sobre l’aigua, absorta en el que veu dins seu. Jardí secret, hort interior on les parelles galants se citen d’amagat i només les veu el delicat pintor de frescos i de miniatures, que no ho dirà a ningú; “ ... i en tot cas, si algú ho ha de veure / són les roses a mig obrir, / i les roses són molt discretes / i a ningú ho tornaran a dir”, assegura el músic, poeta i dibuixant Apel·les Mestres, molts segles després.

Al Passeig Arqueològic, dit Muralla, tenim una pica com aquesta, sota un taronger, també en lloc discret i amb un petit brollador. A vegades hi ha una taronja a terra; hi hem jugat, hi hem llegit poesia, ens hi hem dit paraules d’amor, hi hem descansat entre la severitat del recer vegetal. També hi ha coloms i tórtores, però no tudons. No m’hi he acostat mai amb la sensació que l’endemà seria morta. L’Amada de Pompeia, tampoc. No obstant, quan començava aquesta sèrie de collages que es diu “Últimes llums”, no trobava models de dones grans. A les revistes no n’hi sol haver, tret de la duquessa, i com a model d’una obra meva no m’agrada. Però he pensat en Pompeia. Tinc la bella imatge de la noia que escriu, també. A elles i a moltes altres la mort les va sorprendre joves. Les tràgiques circumstàncies són, almenys, un justificant per buscar les últimes llums de qui no se les pensava. De les noies, nenes i dones a qui la mort sobtada va sepultar en el camí de les seves vides.

*

Collage d’OX. Sèrie “Últimes llums”.










NIT VENECIANA

18 / 19 – 2 – 12

*

NIT VENECIANA

*

Té, Rosalba Carriera, aquests són els papers que expliquen la teva vida. Una vegada, una escriptora de Tarragona va anar a la teva ciutat, que ja coneixia, per tal de trobar el teu esperit flotant a les sales dels museus i als estudis dels pintors. Quan l’escriptora era nena, havia vist pintures teves als àlbums de casa dels avis, en làmines de llibres grans, molt grans per a les seves mans petites; ja no es va recordar més de tu, m’has de perdonar. Però passats els anys, l’escriptora va veure un autoretrat teu en el que ja vella, amb la mirada feréstega, et vas pintar amb una corona de llorer. La teva pròpia coronació em va impressionar. Havies pintat el fill del rei de França i ensenyat a pintar la reina mare seva; a la cort de Dresden hi tenies sala pròpia; un grup de dones proclamàveu el feminisme del segle XVIII, valentes, discutidores. Teves són les al·legories de l’aire i de l’aigua, les perles i les sedes de la Venècia pròspera.

L’escriptora va comprar els volums on Bernardina Sani, de Florència, havia recollit els teus dietaris, comentaris i cartes. I des de Tarragona et va retornar la vida amb una novel·la que es diu “La tarda a Venècia”, publicada per Columna el 1999. Avui, que és dissabte de Carnaval i el teu esperit deu passejar entre les millors màscares del món, accepta de nou els meus papers: fes com si em recordessis, perquè jo no t’oblidaré mai.

*

Nit veneciana. Collage d’OX










L'ÀNGEL DEL CARNAVAL

17 / 18 – 2-12


*

L'ÀNGEL DEL CARNAVAL

*

Una noia molt primeta

escombrava l’escaleta

del Parlament, i ben neta,

sense trobar un centimet

per comprar-se algun panet,

perquè ningú li pagava

des de feia mig anyet.

Com que es moria de gana

i era hivern, que fa molt fred,

s’arrecerà a la finestra

des d’on es veien llumetes

i un bar amb llet i pastetes,

i allà va morir glaçada.

Volia anar al Carnaval

disfressadeta de Crisi,

que era la moda imposada,

però el temps se li acabava.

En Tàpies, que s’ho mirava,

li va dir: només tinc creus

i un tros de mitjó pels peus.

I en Barceló: jo tinc negres

i punxes que fan molt mal,

gambes en té el Mariscal,

però menjades, fan mal.

¡Aparteu-vos!, diu Miró,

que aquí me l’emporto jo,

i li daré una gallina

que faci la sopa fina

i un bon sol per escalfar-se.

¡Àngels, porteu-me unes ales,

que aquí a baix hi ha un cos petit

que necesita enlairar-se!

Dit i fet, i com que alhora

passava el gros de la rua,

tota la gent feia cua

per veure aquell esquelet

que portava el nom de Crisi

i anava volant tot dret.

sense llacet a la cua,

ni escombra, ni dineret.

*

Lo Gayter del Balconet

cantant lo Carnavalet

amb permís de la Rateta

que escombrava l’escaleta.









¿DE QUIN COLOR LA VOLEU?

16 / 17 – 2 – 12

*

¿DE QUIN COLOR LA VOLEU?

*

El cosidor és de caoba; té tres peus i dos calaixos. Sobre, una tovallola comprada a Edimburg, en una botiga blava de roba antiga de Victoria St. i brodada segurament per alguna noia victoriana. Era estiu i a la botiga hi tenien calefacció i una màquina de cosir on treballava la mestressa.

Sobre el tapet tovallola hi ha un àlbum amb els meus primers collages. Al costat, un cofret platejat, regal del nostre grup de poesia l’Espiadimonis. I per fi una pantalla on hi penjo de tant en tant arracades de fantasia que semblen raïms de pebrer bord i brillen amb la llum. Llum per vetllar, per llegir, per enraonar per telèfon a la butaca orellera entre el cosidor i la finestra, des d’on veig el mar i els coloms que beuen aigua a la fonteta del Passeig mentre els mercants s’esperen fora port.

Als calaixos hi havia hagut botons, agulles i didals, tisores, fils de cotó i de seda: “ Mariner, bon mariner, / ¿que en porteu seda?/ ¿De quin color la voleu, blanca o vermella? / Vermelleta la vull jo, / que és per la reina...”. Les noies catalanes, com les victorianes, però encara més antigues, també brodaven amb seda vermella. Brodaven per a la reina i mentrestant el mariner, que resultava ser fill del rei de l’Anglaterra, feia pujar la noia a bord amb l’excusa de triar i se l’emportava cap al seu país. Les dones de la meva família que havien fet servir el cosidor, ara no puc saber si somiaven a casar-se amb algun príncep.

*






CARTES D'AMOR

16-2-12

*

CARTES D’AMOR

*

Avui he encarregat paper de cartes amb capçalera perquè se m’havia acabat. La majoria, del correu diari, les escric per Internet enviant-les per e-mail. Altres les imprimeixo i les envio signades. Però en queden algunes que s’han d’escriure a mà, dedicades a qui aprecia encara aquest moviment dictat per l’ànima, en alguns matisos més marcat, feble en uns altres, com irregular és el vol blanc de les gavines a la tarda.

Les cartes íntimes, les d’amor, cal desar-les en una capsa si és possible de llauna –de galetes o de dolços- i ben decorada. El pas del temps ja la deslluirà una mica. Així desava la meva mare Covadonga les cartes del seu festejador Oscar, el meu pare. Les cartes i postals de festeig dels meus avis Gustau i Lola també eren en una capsa, però de fusta i en lligalls de cinta de seda, esfilagarsada pels extrems, d’haver-les repassat moltes vegades. El comentari d’aquestes cartes em va guanyar el premi Josep Pla, i un altre dia ja parlaré del que vol dir el títol, “Interior amb difunts”.

Però aquelles notes apassionades que cadascú se sap, furtives, en les que s’endevina una eternitat que no sabíem que era fictícia, i que fins i tot el traç del llapis ens conserva, per a aquelles no calen capses ni lligalls: les portem vives a la memòria i ens són l’abric, el refugi, la tendresa, la gosadia gloriosa, que retorna claríssima quan tanquem els ulls i l’evoquem amb llàgrimes també secretes.

*

Una de les capses de cartes dels meus pares.




CANSAMENT

14 / 15 – 2 – 12

*

CANSAMENT

*

Que el treball és una venjança sobre la persona, és de tothom sabut des de temps immemorials. Ja vaig escriure que la vida és una venjança refinada amb resultat de mort.

Ho dic perquè aquesta certesa explicaria la meva reacció en un acte recent. La persona que prenia la paraula exposava el seu programa amb habilitat i convicció. Cap a la meitat dels punts que assenyalava, em vaig adonar que repetia sempre la paraula “treball”, “treballar”, “treballarem”, per exemple: això ho treballarem des d’aquest punt de vista...; s’ha treballat aquesta matèria; treballem conjuntament amb...; treballarem per aconseguir tal cosa; i així en tota la dissertació.

Llavors em va començar a agafar una fatiga creixent només de pensar en tant de treball, en el treball fet, en l’actual i en el previst, i així el càstig imposat des dels inicis del temps em carregava els ossos, m’oprimia el cor i em feia entrar en un temor com d’esclau negre en camp de cotó; com de forçat a les mines; com de condemnat a galeres. Ai, mare, que cansada que en vaig sortir... ¿que potser no hi havia sinònims?

*

Collage d’OX


TARDA DELS AMANTS EN ROSA

TARDA DELS AMANTS EN ROSA

*

13 / 14 – 2-12

*

Som a Sant Petersburg una tarda rosa que es reflecteix al canal Obvodny, prop del cementiri dels artistes. “Dóna’m la mà, que anirem per la riba...” començava a dir Joan Salvat-Papasseit. ¿Quina riba, Joan? Del mar, del riu, del canal, de la vida mateixa. Una riba que reflecteix aquella vida en rosa que agradava a Edith Piaf i que va tenyir d’amor els duríssims anys de la postguerra europea. Encara que la vida en rosa la podem veure a traves de qualsevol vitrall de color i des dels ulls que estimen. Ni la crisi no pot canviar els colors de l’amor que comença, encara que el trajecte derivi en crisi tantíssimes vegades. Com vegades pren la llum a la imponent ciutat del nord, la dels llargs capvespres on tot reposa en una vaga indolència ametista.

Aquesta riba verda i esponjosa acull el pas dels amants en lenta passejada de paraules sempre repetides, cantades i escrites, sempre verges gràcies a una reconstrucció il·lusòria i il·lusionada de l’amant que estima. El que és estimat només escolta. Si coincideixen a estimar-se, la tarda s’il·lumina encara més malgrat el fred, el record dels duríssims hiverns i de les fondes fortaleses. Per un moment que es repeteix cada dia, ens és permès pronunciar el rosa, creure en el rosa, senzillament perquè no podem negar la bellesa, ni els amants, ni la música que va compondre Louigny pels volts de 1946.

*

Foto V. Roca



SALUTACIÓ AL GREMI DE LLIBRETERS DE CATALUNYA EN EL SEU I CONGRÉS, AMB MOTIU DEL RECONEIXEMENT DEDICAT A AQUESTA ESCRIPTORA.



Benvolguts Llibreters de tota Catalunya, que heu volgut acudir a Tarragona a celebrar aquest vostre Congrés, sigueu benvinguts, ja que veniu a portar notícia de llibres gloriosos.

La invitació de Josep Rovira, de la Llibreria La Capona, en nom del Gremi, és per a mi una satisfacció molt gran. No ho dic per compliment, no us penseu. Ho dic perquè aquest maig passat he fet els 75 anys –en la intimitat, cal dir-ho, ja que la memòria literària del no inclou tots els escriptors que celebren anys, només alguns -. Llavors, compto aquest acte en el record d’aquest temps meu, encara dins de la vuitada. De manera que l’agraïment és doblat.

Aquí hi ha llibreters històrics i altres de més novells. El llibre és la vostra vida: la meva també. Em presento a tots demanant-vos comprensió: sóc una escriptora que no us ha fet guanyar diners, i en tinc una consciència culpable. ¡Tant que hauria volgut que obtinguéssiu beneficis amb les meves obres! I de retruc jo també una mica, és clar. Mireu que n’he arribat a escriure, i de totes les temàtiques possibles, més de 60 llibres i de 300 contes editats. Però em penso que encara dec diners al primer premi que em van concedir, que va ser el Josep Pla, i ves que me n’han donat, de premis, també... per omplir un cove, tots ho sabeu. No podem canviar els destins ni lamentar-nos, com diu el bolero, sinó celebrar que som tots aquí per parlar de llibres.

En la meva experiència literària, ja llarga, he vist com, dels primers editors, amb qui es podia enraonar de literatura i d’art, i ara em referiria a Joan Teixidor, de Destino, per exemple, o a Pere Quart, de Proa, hem passat a una fusió d’editorials similar a les de les caixes i bancs ara mateix. Una absorció piramidal amb exigència de resultats econòmics comptants i sonants, i per la via expeditiva i promocional ben pactada. “Aquest ven”, “aquest no ven”, és la carta de presentació que obre portes als escriptors. La qualitat no compta, o compta poc.

També he pogut veure, com tants d’altres col·legues, la mort dels nostres llibres. Si primer feia plorar, ara m’ho prenc en clau d’humor i ho escric al blog. Començaven a arribar cartes on se’ns deia que els llibres no cabien als magatzems i que s’havien de triturar per fer-ne pasta de paper. Quan feia classes de narrativa a Barcelona, A L’Aula de Lletres i a la Pompeu Fabra, ensenyava als alumnes les pàgines de diari que deien: “Un milió i mig de llibres catalans van cada any a la trituradora.” Així i tot, no es desanimava ningú, i ara tampoc, això que han de pagar força per poder editar.

Després se’ns va dir que els llibres s’incineraven, seguint la línia més actual per a les defuncions. I, últimament, m’arriben comunicats dient que als editors se’ls inunden els magatzems. De manera que els llibres moren d’aquestes tres maneres: triturats, cremats i ofegats. Mai a les biblioteques, centres, escoles, o a qui els necessiti. Som rics, podem llençar.

Cossetània Edicions és a punt de publicar-me una nova novel·la. M’hauria agradat tenir-la el dia d’avui, per celebrar-la ara aquí amb tots vosaltres, però no ha estat possible. La novel·la es diu LA INUNDACIÓ, i no us penseu que és un presagi. O potser sí, ja es veurà. O més ben dit, ja es patirà. Jo voldria que tots li dediquéssiu atenció quan la rebeu. He confiat part de la meva experiència literària actual a la protagonista. El tema no és ni trepidant ni històric ni negre, tal com manen els cànons de venda ràpida. Però quan la tingueu, penseu en aquesta escriptora del sud, que poques vegades arriba al nord gloriós i encara menys traspassa fronteres, no pas per falta de voluntat i lluita personal, sinó per pèssima política literària. Aquell nord enllà, que tots enyorem d’ençà d’Espriu.

Bé. Us desitjo una plàcida estada a Tarragona en aquest any que som Capital Cultural de Catalunya, més o menys visible. Que tingueu força prosperitat llibretera, que un bon llibreter és un tresor, i un llibreter que, a més, sàpiga conspirar a la rebotiga, és una joia rara. Sento les llibreries com part de casa meva. Sempre hi he estat molt ben acollida. I ara, a més, em dediqueu aquest bon record que no oblidaré mai. ¡¡Moltíssimes gràcies, i per molts anys de llibres!!

OLGA XIRINACS 10-2-12

*

Placa de reconeixement a l’escriptora

La néta Gisela m’ajuda a portar les roses blanques obsequi dels llibreters.

LA MÀNIGA D'UN JERSEI DE LLANA

10 / 11 – 2 – 12


LA MÀNIGA D’UN JERSEI DE LLANA

*

Segueixes l’erràtica cursa d’una estrella perduda en pols galàctica i ets a punt de perdre’t tu també en la incertesa de la immensitat inconcreta. Passa quan contemples el cel i l’amplies a través del telescopi. Sents temor, una por ancestral i primitiva.

Però detures els ulls als quadres determinats de la màniga d’un jersei recolzat al braç d’una butaca, vora teu. Hi ha algú, doncs, l’espai no és buit. Et calmes.

La primera situació et pot portar a la consideració del caos general i, per extensió, del caos al teu interior, també. Llavors és quan apareix la tendència de deixar-ho córrer tot davant de la impossibilitat de dominar-ho, de posar-hi un ordre mínim, com qui endreça un armari, un calaix, un fitxer. Perquè mai podràs arribar a conèixer el caos on vivim, que sols intueixes però que cap manual explica: d’aquí es genera la indiferència i la por vers allò desconegut i la sensació de ser no-res, sense marge de llibertat possible.

En canvi, quan – alhora- abastes allò concret, que és el teixit a quadres de la màniga del jersei de llana, trobes una realitat on pots descansar; una realitat semblant a la teva encara que portis màniga de cotó i no de llana. Resulta reconfortant, perquè el braç que es repenja a la butaca assenyala les teves pròpies dimensions, i així et permet sentir-te contingut entre iguals; i entre iguals és possible fer camí i tenir la sensació d’intervenir en el conjunt sense perdre’t. És un dels principis de la sociabilitat.

*
Cap al tard. Dibuix d'OX

SENYOR REI DEL CONTINFLAN


SENYOR REI DEL CONTINFLAN

(Joc per a infants, popular)

*

10-2-12

*

Es disposa la canalleta d’aquesta manera: un que fa de rei noro. Un que fa de pagès. Un grup que representa gossos llebrers. Un que fa de conseller de la llebre, o d’apuntador. El principal, la llebre, que ha de córrer molt. I comença la cantarella:

PAGÈS:

“Senyor rei del Continflan,

una llebre en tinc al camp,

que em pastura la verdura

i se’m menja l’enciam:

¿que em podríeu deixar els gossos?”

REI MORO

“No, que ara dinen”

APUNTADOR:

“Llebreta, llebreta, surt del camp,

que si vénen els gossos del rei moro

et mossegaran.”

LLEBRE:

“ Jo tinc unes cametes de ferro i a mi no m’atraparan.”

*

L’escena es repeteix tant com calgui i el rei moro va donant excuses per no deixar els gossos: “ara dormen”, ara sopen”, “ara són a la perruqueria”, etc. Fins que en un moment ràpid i per sorpresa exclama: ”¡aneu-hi tots!”.

Els gossos correran darrere de la llebreta i aquesta els esquivarà com pugui. Com s’acabi, no es pot dir fins que se sap qui guanya, si els gossos o la llebreta.

*

Llebre blanca de Janet i Livio Marzot. Llebre rossa d’Albert Dürer.


RES MÉS

8-2-12

*

RES MÉS

*

És l’hora del berenar dels nens. Els nens tornen del col·legi i salten sobre un tou de fulles seques que el mestral ha arrecerat a una paret. Un vaixell blanc, petit, brilla al sol com iceberg perdut; o com una ànima ancorada. La meva mirada sobre el mar és trista perquè penso en el final de la tarda, en l’aïllament dels solitaris i en les converses que ja no em busquen. El paisatge conserva figures, poques, autònomes amb els seus pensaments. Jo autònoma també amb els meus petits recursos que s’apaguen. La tarda a la casa dels nens serà càlida i a les cuines miraran anuncis de mares felices que preparen begudes de cacau i subministren les racions amb la providència convencional que mana la publicitat. Tots feliços. No sé, els mariners del petit vaixell blanc, que ara ja preparen el sopar, si pensaran en casa seva; casa seva potser una cabana de fusta en un delta llunyà i criatures pescant descalces al fang. No ho sé. Els nens de les cases on berenen cacau potser faran els deures i se sentiran només una mica tristos per l’obligació, però sense saber que estan tristos, només emmurriats. Tristos se’n sentiran quan creixin i puguin veure tot aquest conjunt de barcos, fulles seques, nois que passegen gossos, jubilats amb bufanda, plàstics que volen amb el vent i cases rosa. Ja ho hauran tingut tot, com Déu al final de la creació, avorrit perquè no podia fer res més.

*


Nit calma. Dibuix d'OX

UN DIA DE FRED

UN DIA DE FRED


*

7-2-12

*

“ (Després de la idea general de país) Passes a allò específic. Ves a una sola persona i viu amb ella, dins seu, amb amor, intentant comprendre el miracle del seu ésser, i expressa la veritat de la seva existència i comunica la seva esplendor pel sol fet que sigui viva, i digues-ho amb gran prosa, poderosa i senzilla, demostra que pertany al temps, al temps i a les màquines i al foc i al fum, als diaris i al soroll. Ves amb ella al seu secret i en parles amb cura, demostra que el seu és un secret humà. No enganyis. No t’inventis mentides per complaure ningú.(...)” Del conte “Un dia de fred”, de William Saroyan (1908-1981).

Podria molt ben ser la recomanació que un entès en narrativa fes a l’afeccionat que li demana consell, seient tots dos davant d’una taula amb cafè calent per tal de conjurar el fred. L’ensenyant buscaria exemples en llibres diversos que disposaria sobre una tauleta, i aniria dient, ¿veus aquesta frase?, ¿i aquesta altra?. O bé li diria a l’acompanyant: ara escriu el primer que et passi pel cap tenint en compte aquests consells alhora senzills i difícils de Saroyan.

No és gens fàcil escriure, no, i molts s’ho pensen. Ara llegeixo una obra que podia haver estat interessant però que enganya, que té ànim d’embolicar fins al punt que el lector desconfia i passa fulls; que banalitza en excés; que no sap descobrir precisament el secret de la persona i comunicar-lo al lector perquè el comparteixi i vegi que és una persona com ell però tan diferent alhora. Que no sap despertar en el lector el plaer tan viu del descobriment, de la claror i de la calidesa que ens fa deturar un moment i exclamar: mireu, aquest paràgraf, i aquest altre... ara poso un senyal aquí per recordar-lo, potser per esmentar-lo en alguna citació o per explicar-lo a algun amic una tarda de fred, compartint un cafè i mirant el mar com passa a profunditats opaques mentre uns enamorats es fan una foto al Balcó.

*

Foto: escriptori de Dostoievski

DING DONG

DING DONG

*

Dia de santa Calamanda: gorra, guants i una bufanda.

*

En el somieig del matí, ha pujat del fons de la memòria, clara com la llum, una càndida cançoneta que havia cantat en cor feia una pila d’anys i que m’agrada especialment. La dèiem en forma de cànon i resultava força, però s’ha d’afinar i ritmar molt. És aquesta:

“Oh dolces campanes, les del meu campanar, / colomes del cel blau, de vol serè i suau / que sou reclam de pau i llum. / Vosaltres sou la veu de ma infantesa, neu que es fon: / dong, ding dong, ding dong, ding dong. / Dringueu ben fort, desperteu el prat que dorm el greu / son del fred i de la neu.”



La infantesa com la neu que es fon. Com aquella neu d’abans que sempre va buscar Villon i que tantes vegades busquem tots sense poder-nos respondre. Perquè la neu hi és, i la cançó, i els joves, i els amors del poeta, però, ¿on?



I ja és ben trist que, en comptes de caure neu, s’hagi hagut de calar fos als boscos de l’Albiol, sota Mont-ral, Serra de Prades. ¡En ple hivern! Tant de patir els estius, i ara té, a cremar boscos falta gent. I és que les neus d’abans són molt lluny.

*

Dibuix d’OX


NEOCONS

5-2-12


*

NEOCONS

*

Salvo la distància entre els neocons nordamericans i els catòlics espanyols: hi ha un oceà pel mig, però una gran visceralitat en totes dues interpretacions de la paraula, allà i aquí. Ja sabem què se’n pot esperar dels fanàtics, siguin del signe que siguin.

Ara es parla entre nosaltres de la “nova evangelització”. Més que se’n parlarà, i tant que sí. Potser diria que Tarragona és i serà l’epicentre que marcarà el rumb de la nau insígnia eclesial que ha d’il·luminar occident, ja que en som la reserva espiritual. Qui pugui entendre, que entengui.

No serem, com volia el Virolai, l’estrella d’Orient que hauria significat Catalunya si la nau hagués pres el rumb que els catalans, pusil·lànimes i encongits de mena, hauríem d’haver menat i que mai ens hem atrevit a prendre.

Els neocons, aquí, ja han pres totes les posicions possibles, i més que en prendran. Sempre, això sí, la política aliada amb l’Església, d’altra manera no serien possibles la reconquesta, l’anihilació i l’intent reeixit de sotmetre aquells que un dia clamaven “llibertat” però que continuen sent esclaus, i que ara seran evangelitzats de nou. Però no amb l’evangeli de Jesús, entenguem-nos.

*

Collage d’OX

TRES QUE ESCUPEN

3 / 4-2-12

*

TRES QUE ESCUPEN

*

Casa nostra, orientada a l’est, guarda del mestral bufarut i gelat que arriba de les muntanyes de Prades i escombra tota la Rambla fins al mar, on empeny l’aigua endins, contra les onades. Per això jubilats i gent diversa prenen el sol a la paret que els ofereix recer.

Avui, dia 3 de febrer, m’estic a l’estudi també prenent el sol. Tinc molt de temps per contemplar els tres joves, ben endreçats, que conversen llarga estona, comparteixen beguda, cigarrets i... escupen a cada moment. Les escopinades brillen al sol abans de caure a terra en espessa trajectòria.

Em recupero de l’operació però em va atacar el virus g.i., vull dir aquell tan empipador que en diuen gastrointestinal i que gairebé tothom sap quines molèsties comporta. A causa de la debilitat, m’ha agafat fort. Sense gana, menjant potets per bebès, aigua de farigola, etc. etc., naturalment sents basques quan et parlen de menjar. Per això us podeu figurar quin efecte em feien els tres gargallers, ara un, ara l’altre. Com hipnotitzada, no em podia avenir que noiets tan “caios”, com dirien els nostres gitanos, fossin alhora tan bruts. Ja ho sé, que els futbolistes reguen els camps a escopinades, i per això rellisquen tant amb greu risc corporal. Però si han estat ells qui ho han posat de moda, els engegaria a tots plegats la maledicció que solia expressar un viatjant també molt “caio” que vaig conèixer: “Així t’ofeguessis en una bassa de mocs.” “I verds”, afegia.

*

Foto d’OX.






"VIVA ESPAÑA"

3-2-12

*

“VIVA ESPAÑA”

*

En formació al pati del col·legi. Alçament de bandera i les alumnes, amb el braç enlaire, cantant l’himne d’Espanya abans de començar les classes. Primeries dels anys quaranta. Escrivint això se’m representa el jaio Tolstoi, les celles arrugades, miop, apuntant coses com ara: “... a l’altra banda, una pissarra en la que les nostres faltes grosses eren marcades amb cercles, i les petites amb creuetes. A l’esquerra de la pissarra hi havia el racó on ens feien posar de genolls./ I que el tinc present a la memòria, aquest racó! Recordo la tapa de la fogaina, el respirador que hi havia en aquesta tapa i el soroll que produïa en obrir-lo.(...)” ( Lev Tolstoi: “Infància, adolescència, joventut” –Proa 1974). Tolstoi, el remugaire, amb el jersei beix tacat i sargit, al seu escriptori amb pot de ceràmica blava per les plomes, amb la cadireta d’infant per acostar-se més als textos, amb el seu sofà darrere per estirar-se, i a la paret les fotografies dels camperols a les izbas.

Deixo el jaio concentrat en les seves memòries i torno a les meves. A les nostres classes hi havia estufes de ferro, dures i negres com els hiverns dels quaranta. Les bates que portàvem també eren negres, i els hàbits de les monges, i els vels. Cal·ligrafia. Lectura en veu alta. Comprensió de manuscrits diversos. Mmm... ¿s’ha perdut, això, ara? És clar, si a mà ja no hi escriu ningú. Ep, jo sí. I ara, escrivint i pensant ens els trapelles russos que feien anar de corcoll el pobre preceptor Karl Ivanòvitx, em pregunto: ¿com he passat del “Viva España” a “Dóna la cara per la independència”, que corre aquests dies per Internet? Aquell “Viva España”, segons els pseudoanalistes moderns, m’hauria hagut de portar com a mínim als Guerrilleros de Cristo Rey, que també cantàvem el seu himne. Però del blau cel de la Puríssima coronada amb dotze estrelles i amb una serp als peus; de l’incens que la germana Amparo, ruborosa, encenia a l’altar; dels sermons del canonge de la il·lustre saga Sentís; de les confessions i comunions en càndida filera, els fets van derivar en els compromisos socials, en els nacionals però ja d’altra nació, fins el moment present. Ahhh...

Plàcid Sentís el canonge; Gertrudis Sentís la superiora (àlias Tuietes); Dolors Sentís la professora (àlias la jaia). Dons bé, aquestes mestres havien obtingut els seus títols amb la Generalitat. Sabien català. I tant les germanes Sentís com Bofarull corregien els meus treballs incipients en català ¡oh transgressió!, i és que les margarides de Verdaguer, aquelles que portaven el sol pintat al cor, es veu que havien arrelat, passat la guerra, la postguerra, el dol i la sang i florien de nou en terra jove.

I, és clar, com que també les noves teories ens arrabassen avui els bells i vells costums, qui en tingui que prepari el cistellet amb caramels, regalèssia, galetes i pegadolça, perquè el 3 és sant Blai i cura la gola, ara que és temps de grips fortes. Quina llàstima, que els nous aprenents de pedagog sàpiguen tan poques coses. Hi perden més que no hi guanyen. Però, ¿on érem? Ah, sí, al pati cantant. Després tornarem al pati a fer gimnàstica. Desprès a l’esbarjo, a la caseta de les oques, a la gruta del brollador, tot dins de l’edifici de Jujol. Quantes coses que hem perdut, ¿oi? Però n’hi ha que hem après a dir el nom de cada cosa, i quan el noiet Lev, castigat de genolls al racó, fugi corrents cap al jardí, ens trobarà fent rotllana o jugant a les figures i, de més grans, escriurem perquè ens en van ensenyar força bé.
*
Collage d'OX

LLUM DE CANDELA

2-2-12


*

LLUM DE CANDELA

*

De candeles n’hi ha de moltes maneres: de glaç, de mocs, de cera. Avui toca la de cera. Llum: “Lumen ad revelationem gentium et gloriam plebis tuae Israel”.

A poc a poc, pas a pas, es va construint la nostra memòria. Dia de la Candelera al col·legi; un lleuger ambient festiu distreia del fred de postguerra. Teníem les cares vermelles i ensenyàvem els genolls malgrat l’uniforme i els mitjons llargs. Dins de la capella es formava una petita processó i cantàvem la llum que havia il·luminat el poble d’Israel.

Naturalment que cantàvem el que ens ensenyaven. Naturalment que anàvem al col·legi triat pels nostres pares. Naturalment que no enteníem la majoria de significats, perquè els cants no eren traduïts al castellà ni al català. Però érem criatures i ens sentíem confortades amb les històries de les unes i les altres: Carme, del forn del Serrallo (morta precisament fa pocs dies); Josefina, filla del pastisser de la Rambla; Maria Teresa, filla del graner de la Plaça de la Font; la Josefina de Reus, del magatzem i botiga de sabates. A la sortida, m’esperava la iaia i em solia comprar una pasta de crema a la cantonada. Les nenes rèiem, estàvem contentes; hi ha el perill d’amidar amb l’òptica actual, ho sé. Però no aplicaré aquesta mesura a aquells dies de sols freds i llums petites, perquè això ho vaig aprendre després. El que vivíem m’ha fet com sóc, i no em penedeixo gens dels dies aquells. Hi ha qui, avui dia, i pel que vaig llegint, ens suposaria infelices i marcades a causa d’una educació “autoritària i tradicional”; a la dolça germana Rosa Bofarull, de Valls, li van matar el promès a la guerra i es va fer monja. La vaig dibuixar, morta, apagats els seus ulls blaus, exposada a l’entrada del col·legi, voltada de flors blanques. L’estimàvem tant... La seva família em va regalar un carnet d’ella com a record. Em penso que les tendreses se sobreposen a les grisors. ¿Què hi fa, que no ens recordem d’una llista de reis antics? En canvi, recordo els dotze fills de Jacob, ves quina cosa. Ah, i la Candelera, la Llum.

*

Collage d’OX