"POLVO AFORTUNADO"

“POLVO AFORTUNADO”
*
22-10-12
*
L’antiga fórmula per aplicar la cendra al front els dimecres quaresmals dits precisament de cendra és: “Pulvis eris / et pulvis reverteris”.  Com que em van educar en religió franquista, la traducció era: “Polvo eres / y en polvo te convertirás.” (Advertim que la traducció ja no rima). Per tal de complir amb el Gènesi i aprofitar l’efusió de vida que corre pel món sense control ni mesura, després del Concili Vaticà II es va completar la fórmula, que fins al moment ha quedat així: “Polvo eres / y en polvo te convertirás: / si entretanto echas un polvo, / afortunado serás.”
      La fotografia adjunta mostra el meu avi Gustau Xirinachs Raymat (sic), indicat amb una creueta, amb alguns dels seus amics. Quan he volgut investigar els meus gens, inclinacions i aficions macabres, me les he pogut explicar gràcies a aquest retrat: ells ja es fotien del mort i de qui el vetlla. No sé els noms dels amics, i aquestes llacunes em desassosseguen, com a Pessoa. M’explicava la iaia Lola que un dels amics de l’avi, que era capellà, es treia la sotana per anar al cabaret. ¿Deu ser el de la foto o ara li atribueixo el que no era? Cara de pinxo sí que la fa, l’home. De saber-se-les totes, vaja. ¿Com devia distribuir el “polvo”, “pulvis”, cendra, o el que sigui el capellà aquest? M’hauria agradat tant haver-lo conegut... El somriure de Gustau és d’una sornegueria delicada. Ell era alhora delicat i ferm, fill de militar i delegat d’Explosius. ¡Quina herència paterna, la meva...! Ell és el més alt, el dominant, el senyoret de Barcelona. Queda per demostrar, també, de qui era la calavera mascota. Quan he escrit les històries de l’esquelet viu d’Horaci Vergés, almenys sempre l’he fet sencer. I savi. He millorat l’herència.
*
Fotografia d’arxiu familiar.

6 comentaris:

Maria Dolors Giral ha dit...

Molt bona la foto i també el comentari. Que en devien fer de forolla! I que no falti.

Josep Gironès Descarrega ha dit...

El senyor que té la calavera a sobre del muscle no sembla passar-ho gaire bé, però l’escena em recorda allò de “Fotre-se’n del mort i de qui el vetlla” i més si era abans d’anar cap al cabaret i amb un capellà a la colla.

Helena Bonals ha dit...

Està bé de treure la pols a les fotos!

Clidice ha dit...

feta als temps que corren la fotografia, de ben segur que escandalitzaria arreu. Abans també, segurament, però només a les beates, que els xicots bé que havien d'aprendre el que és la vida!

M. Roser ha dit...

La veritat és que tots fan una mica de pinta de cràpules, només una mica, eh?, Segur que feien tronar i ploure!
M'encanten les fotos antigues,
d'aquell blanc una mica esgrogueït!
Petons.

Antònia ha dit...

Hola Olga!

Si m'envies una adreça de correu electrònic a
acanobe(arroba)gmail.com

et faré arribar un vídeo d'un confessionari molt divertit.

Antònia