FELICITACIÓ I CONTE

FELICITACIÓ I CONTE
*
24-12-14
*
Amb aquesta felicitació virtual desitjo a tothom unes bones festes de Nadal i molta salut per afrontar el 2015, any de tantes esperances i grans realitats.
 *
Aquest conte, NO ÉS EL MATEIX,  me l’ha publicat avui el Diari de Tarragona en el seu extens extraordinari de Nadal. Per una vegada, escric en aquest post un text més llarg del que és el meu costum. Però com deia una parenta, les coses s’han de compartir. El director del Diari em va demanar un conte de Nadal que parlés de Tarragona. Jo no volia escriure un conte convencional. Aquí el teniu.

                                                NO ÉS EL MATEIX
                                              -Conte de Nadal-

El regidor Nicolau Santana tornava còmodament de Zestoa a Tarragona en el tren Alvia la vigília de Nadal. Visita privada no a càrrec del consistori. Quan pensava en la desastrosa Estació del Camp, sempre trobava estranys els controls de seguretat que es requerien i passaven, perquè en canvi no n’hi havia cap a les estacions de tornada que, com ja tothom sap, poden facilitar el pas a nius de terroristes, cèl·lules de jiyadistes i núvols de narcotraficants. Com que el país ja era desballestat per tradició, no calia fatigar-se amb rucades de política absurda i ho deixà córrer. Es volia adormir provant de fer la digestió d’alls i pebrots de les marmites i embotits amb què l’havien atipat els amics de la societat a què pertanyia. Ara a les societats ja hi deixaven entrar dones. No era el mateix, no era el mateix.
      El cap li ballava una mica quan, perquè li vingués la son, va començar a escriure una llista d’equívocs titulada “No és el mateix”. Per exemple, no és el mateix ‘un sopar amb all que un sopar amb ball’. O ‘sense vetes i cent cebetes’. O, en castellà,  ‘un barco chino que un bar cochino’. Els de la societat l’havien proveït d’una petaca de patxaran per anar fent glopets. Alhora que s’adormia, allò li provocava una inspiració beatífica. Suficient per acceptar seguir la missa del gall a la catedral quan arribés, entre els polítics que es deixaven veure en els primers seients reservats.
      Per això, entretingut com estava, no es va adonar del canvi de ruta i de velocitat del tren fins que l’interventor va comunicar al passatge que, a causa d’una avaria, es desviaven per reparar la màquina en un baixador-taller que tenien prop de Tudela. Que ningú s’amoïnés, perquè en nit com aquella ADIF oferia autocars, sopar i allotjament gratuïts en un esplèndid hotel de Tarragona amb vistes al mar. Si es volia continuar viatge, els autocars portarien tothom a destinació.
      Hi va haver un anar i venir frenètic de passatgers, reclamacions i amenaces, plors de criatures, crits pels mòbils, megafonia esquerdada, insults i protesta clamorosa fins que l’Alvia es va aturar als tallers poc més avall de Tudela. Del tren avariat es va veure baixar una lenta processó d’equipatges i munts de gent embolicada i fosca amb l’alè sobre els caps com un núvol en la nit glaçada. Semblaven presoners de guerra a través de l’estepa.
      El rector de Santa Tecla la Vella, viatger que s’havia adormit amb l’última carta pastoral entre les mans, remugava que allò semblava el desori del gran  empadronament manat per August feia dos mil anys, quan la gent enfarfegada anava cap als seus pobles d’origen i precisament una nit com aquella, amb totes les fondes atapeïdes, va néixer Jesús. A ell, al rector, l’esperaven a la catedral per concelebrar: l’arquebisbe, les autoritats locals, llums, orgue solemne, l’encens, els recitatius, els fidels que sempre cantaven arrossegant les paraules. En fi, aquella òpera barroca que es representava cada any, i que per això mateix, repetida en el temps, feia sentir la gent amb la fortalesa pròpia de les columnes de pedra i marbre. Gairebé eterna. Aquest Nadal s’ho perdria. O el perdrien a ell, pensava un punt envanit.
      Col·locats per fi als autocars tots els passatgers que anaven al Camp de Tarragona, se n’hi van afegir d’altres, que van optar per apuntar-se al sopar i allotjament oferts per ADIF, encara que es desviessin de casa o es perdessin la missa del gall. Una avaria ferroviària sense prendre mal era bona excusa i aquesta prometia un alegre sopar i dormir en un ambient nou. “¿La missa del gall? Ja us la diré jo, no patiu. Primer, arribem”, continuava el rector de Santa Tecla la Vella  tremolant de fred.
      Per fi els passatgers del territori i voltants ja eren tots instal·lats als salons de l’hotel Imperial Tarraco i és quan va començar a despuntar l’esperança col·lectiva: “potser ens ho passarem bé i tot”, s’animaven els uns als altres. Els que eren de Tarragona i voltants es van guardar prou de dir a les famílies que havien arribat. Ja no es volien perdre la festa. Els nens callaven i alguns ja dormien a les habitacions. L’endemà seria un altre dia i cada ovella al seu corral, com està manat.
      Entre tant de tràfec, el regidor Nicolau Santana es va espavilar del tot i s’anava fent càrrec de la nova situació. Buscava amb els ulls algú per conversar i seure a taula i llavors va veure la regidora de l’oposició, Helena de Tomàs, que vagava desorientada. “¿No has volgut tornar a casa, ¿eh?”, la va abordar amb un somriure de conill. “Com tu mateix, home; secret per secret.” Helena mig amagava la cara entre els cabells rossos. “¿Podré seure al teu costat per sopar?”, insinuava Nicolau. “Segons de què parlis”. “Callaré, ho prometo”. “Tampoc és això, home”.
      En aquell moment el mestre de sala anunciava missa del gall al saló dels Rotary’s, lloc protegit per la proximitat dels sants màrtirs de l’amfiteatre romà, sota mateix del Balcó del Mediterrani. Nicolau Santana va iniciar el gest d’anar al saló, que ja coneixia prou, però Helena de Tomàs no hi va voler entrar. Oposició pura. Nicolau va somriure i triar la devoció més antiga: complaure els déus. Helena també tenia la seva devoció acceptada: esperar la tornada de l’home. No és el mateix que el descans del guerrer, que té altres connotacions masclistes.
      El mar resplendia de plena lluna; alguns viatgers nostàlgics el contemplaven des dels balcons de l’hotel. Als carrers, silenci perquè els ciutadans eren o a missa del gall o a sopar. A la catedral tocaven carillons i campanetes quan figurava que Jesús naixia. Corals populars, orquestra i cor procuraven que la nit fos més tendra, i totes les marededéus amb nen de la catedral somreien, agraïdes a qui els endolcia tants segles de pedra i fred.
      Nicolau Santana es va treure dissimuladament la moleskine de la butxaca i va anotar, continuant la seva llista: “ no és el mateix un Alvia amb avaria que una àvia al mig de la via”. “L’he de perfeccionar”, es va dir somrient de nou, llavors ja amb els ulls mig aclucats. I es va adormir com un beneit (1) a la còmoda butaca de la sala Rotary’s, mentre el rector de Santa Tecla la Vella recitava l’evangelista Lluc: “... i de sobte s’uní a l’àngel un estol dels exèrcits celestials que lloava Déu cantant: ‘Glòria a Déu a dalt del cel, i la seva pau als homes que ell estima.’”(2)   
     
                                                                 *****

            OLGA XIRINACS
            Desembre 14
            *
            (1) No és el mateix un beneit que un beneït. Un beneit és, entre altres adjectius, un estúpid, babau, etc. Un beneït és una persona o cosa consagrada. Així, no seria el mateix aigua beneita ( poca-solta, etc. ) que aigua beneïda (que fa efecte benèfic). En llenguatge popular se sent dir aigua beneita molt sovint, però no sé si n’hi ha en algun lloc.

            (2) Bíblia catalana. Traducció interconfessional. 1993
========================================================================

Felicitació: collage d'OX.
Cartell: Companyia Orient Express, del meu arxiu. La il·lustració que surt a Diari no s'adiu amb el tema.

DIUMENGE AL MATÍ



DIUMENGE AL MATÍ

De tant sol, el mar es trenca en brillants. Surto de casa i saludo Nelson, el noi de les bombolles; em comenta que no fa vent i que les bombolles no flotaran; és l’anticicló, li dic, que ens cou a poc a poc.
            El meu propòsit és retratar els minijardins verticals que es formen a la base de les palmes: lletsons, esparreguera, picardia, moneda de la sort, fins i tot alguna figuera entre rams de dàtils esplendorosos i solars.
            En un banc del Passeig de les Palmeres veig tres de les quatre Parques assegudes, amb dues dones més i un home en cadira de rodes. De tant veure passar les Parques cada dia, matí i tarda, m’acosto a saludar-les, em presento i enceto conversa. De seguida surten els anys: 84, 86 i 92 ¡! Caminen i caminen i no tenen lesions als genolls.
            Pujo a la Part Alta i veig que el meu cunyat, l’antiquari, fa paradeta fora de la botiga. Total, que l’hi he comprat un fòtil que penjarem al menjador per posar-hi un rellotge de butxaca i un devocionari dels meus (temps d’oració, es podria titular el conjunt). Al costat de la parada, la bonica regidora compra un pom per a la seva mare a Llorenç, el florista, que munta un pessebre entranyable. Li pregunto a la noia si sap que als soterranis de la botiga de l’antiquari hi havia una fàbrica de xocolata, de la que encara es conserva el taulell de marbre. Jo a vegades hi porto algun foraster. Ella no ho sabia, però com que el carrer Major és entretingut, passa l’antic arxiver municipal, Francesc, i diu que ell sí que ho sabia, perquè el seu avi era nascut en aquella casa, “i el teu home també”, em mira somrient. Vet aquí que entre els vius, llargament, es conserva la memòria dels morts i, potser si hi posem fe, una mica d’olor de xocolata i tot.
            *

            Fotos d’OX

AMOR CREAT

AMOR CREAT
*
16-12-14
*
“En un pensament creador reneixen mil nits d’amor oblidades que l’omplen de grandesa i d’elevació. I els que a les nits s’uneixen i entrellacen amb voluptuositat bressolada, fan un treball seriós, apleguen dolçor, profunditat i força per a la cançó d’algun poeta que ha de venir i que sorgirà per a expressar delícies fascinants. ” (R. M. Rilke. Cartes a un  jove poeta)
          ¿Quants volums aplegaríem, entre tots, si comptéssim els nostres poemes d’amor, editats o no? I segur que no seria un gènere limitat, per exemple “Poemes d’amor”. No. L’amor hi seria expressat en centenars d’altres observacions fetes directament o de passada, parlant de ciutats, mercats, pobles, deserts i muntanyes, amb gent o sense, hivern o estiu.
          Retinc aquestes dues paraules:  ‘voluptuositat bressolada’. És així, bressolada; potser en silenci, potser només entre murmuris, perquè l’acció té tanta energia en la seva suavitat que, alhora, s’enllaça amb altres situacions semblants, que han estat, que són i que encara han de ser. Per força aquesta herència bellíssima i poderosa l’ha de recollir algun poeta que encara ha de venir, i que volem que arribi perquè ens continuï escrivint una història que volem immortal.
*
          Collage d’OX per a ‘Últimes llums’

NASSOS

NASSOS
*
11-12-14
*
El preferentista-subordinat va demanar audiència amb el bankiasta Garragachacatorrimagorribichibolechea.
          El preferentista-subordinat portava papers mèdics que certificaven el seu estat de salut. Per culpa del bankiasta i la seva colla s’havia tornat os pelat i  només el seu nas prominent s’encarava amb agudesa al nas  de Garragachacatorrimagorribichibolechea.
          Com que no l’havia vist mai de perfil, al primer moment va trobar que s’assemblava a ell, no tan sols pel nas sinó pel posat i tot. Va estar a punt de mostrar-li simpatia. Però ell anava a reclamar els seus diners: volia tornar a tenir la carn sobre els ossos i el ronyó cobert, que feia fred.
          En va el bankiasta l’intentava convèncer de tenir paciència i l’amonestava i tot a mà alçada.
          El preferentista-subordinat va pensar que no perdria res més, perquè no tenia ja res a perdre enlloc. Li va clavar el nas a l’ull esquerre i se’l va posar ell. “Almenys he recuperat alguna cosa”, va pensar mentre l’altre buscava les ulleres.
                                          ***
Composició d’OX

          

SIMPATICÓN

SIMPATICÓN

Dels meus set als 10 anys, obtenir un tubet de pega per portar a escola era difícil. Per això quan una nena amiga me’n va donar un, que ja era encetat, no sabia com agrair-li. La prova és que me n’he recordat sempre.
            D’aquells tubets tothom en deia Simpaticón. El nom real era Sinteticón, però el poble estrafà d’immediat els noms i a vegades, com és el cas, resulten curiosos. Ara que faig memòria, recordo haver sentit com homes grans i ferrenys demanaven el Simpaticón per adobar alguna cosa.
            Penso que, tret de la gràcia de la paraula, poca importància tenia si es deia d’una o d’altra manera. A Tarragona, del carrer d’Apodaca (pocs deuen saber qui era) se’n sol dir carrer Putaca. Els homes ferrenys, doncs, feien la seva feina i els tendres infants escolars també.
            Tret que fa poc m’he assabentat que un “nen” de la meva edat i d’una altra població, d’un altre col·legi, doncs, de la pega aquella en deia Simpaticol. Ho devien dir tots els nens, i no recordo que cap mestre ni monja ens corregís. ¿Algú de vosaltres, bloguers d’una ‘certa’ edat, coincideix a haver dit o sentit aquests noms?
            Resulta que l’insigne Antoni Tàpies feia les seves primeres composicions usant terra d’escudelles (l’actual Vim o frega-culs de cassola) barrejada amb Sinteticón, per obtenir textures rugoses. L’entrada diu ben clar Sinteticón. Però, ¿com ho devia dir ell a la seva escola?

            ¿I si tot plegat fos Synkolikol i anàvem fora d’osques?
             ***
             Imatge presa d'Internet.

VIDRES GLAÇATS


VIDRES GLAÇATS

Tinc tres possibles primers records de vidres glaçats: 1- els de les finestres a l’hivern. 2- els dels llagrimaris que veia a la Necròpolis quan ens hi portava el papà i ens ensenyava les calaveres i els forats de trepanació. 3- els de les bombetes esmerilades.
            A la nova botiga de l’amiga Montse he vist uns gerrets de vidre amb efecte entre platejat i menjat pel sol; recordaven els colors dels vidres de la Necròpolis. La mort per una banda, i per l’altra la vida d’una botiga de conte de fades: flors, miralls, coixins, teixits en rosa, nines, capses, figuretes... entre naïf i Biedermeyer.
            Biedermeyer és l’estil que es va generar la primera meitat del XIX a Àustria i Alemanya; representava una certa burgesia austera, benestant, conservadora, tranquil·la. En podríem dir un romàntic domesticat. El seu nom ve d’un escriptor al que els ‘amics’ van estrafer el nom. Els contraris a aquell estil sempre han denigrat tot el que en prové i marca l’època: literatura, pintura, música. Malgrat això, es va escampar força perquè tots portem dins un infant que voldria ser feliç i estar segur.
            De llavors prové el Nadal tal com el representem ara: decoracions a botigues i cases, nadales. Molts interiors de casetes de nines amb els seus accessoris. I llibres-casa, com aquest de la fotografia, de la meva col·lecció de casetes de paper.
            En certa manera, el que deia al començament, que parlava de vidres glaçats, ens recorda els interiors que veien els pobres orfanets dels contes d’Andersen a través de les finestres: dins de les cases hi havia Biedermeyer-nòrdic, o sigui, menjar i escalfor feliç.
            Dels altres vidres ja en parlaré més endavant, perquè avui la mà ha seguit un altre camí que no em proposava.

            *

LA VIDA DELS CREADORS

LA VIDA DELS CREADORS
*
2-12-14
*
Mentre revisava el nou text d’un aprenent literari, m’ha vingut de gust rellegir “Cartes a un jove poeta”, de R. M. Rilke (1875-1926). En tinc dues edicions de fa molts anys, l’una tota subratllada amb llapis, cosa que m’ha agradat tornar a veure, perquè encara hi coincideixo totalment.
          “Si la seva vida de cada dia li sembla esquifida, no l’acusi. Més aviat acusi’s, digui’s que encara no és prou poeta per a cantar-ne les riqueses, doncs no hi ha esquifidesa ni lloc esquifit o indiferent per als creadors. I si es trobés en una presó, les parets de la qual no li deixessin arribar als sentits cap dels sorolls del món, ¿no li restaria encara la seva infància, aquesta deliciosa i règia riquesa, i tots els tresors de la memòria?”

          Rilke es va escriure amb al jove poeta des de 1902 fins al 1908. Llegint-lo, abans i ara, em sento interpel·lada - i potser una mica renyada i tot- com el noi que li demanava consell. Ara, sovint la meva vida sí que em sembla esquifida; és a causa dels meus pensaments fatigats, que els costa alçar-se, i em reconec la culpa: em canso de mirar, els colors s’apaguen i els afectes s’allunyen. Però sóc poeta, sóc escriptora, sóc creadora i avivo aquesta certesa vital que, per sort, Rilke em torna a recordar.
                                                                     *
Collage d'OX. Sèrie 'Últimes llums'

AMICS, RIUS, MAR

AMICS, RIUS, MAR
*
27-11-14
*
Com que encara som al mes de les ànimes, sento cuejar els esperits, ectoplasmes, fantasmes, íncubes i súcubes que ofereixen els seus serveis a preus rebentats perquè novembre s’acaba.
Amb els dies de pluja forta (pocs, per cert), aquests éssers són arrossegats a mar des de la catedral com a punt més elevat, en ràpida escombrada per les nombroses baixades en forma de torrent fins al mar. Al desembre ha de quedar tot net perquè són una altra mena d’esperits els que arriben.
Ahir vaig retratar el mar al matí perquè donava fe del cercle que es forma amb les aigües que baixen de la ciutat. Avui ha passat el mateix. Els éssers marins se sorprenen de la variada quantitat de parracs i cossos albuminosos que els arriben. Amb els prismàtics se’n pot captar algun moviment; de nit faran fosforescències. I llavors la gent amb memòria es recolza al Balcó i diu o pensa allò: “Nuestras vidas son los ríos / que van a dar a la mar, / que es el morir.” Ho deia el malenconiós Jorge Manrique.
Però com que ahir escoltava les disquisicions d’un psicòleg i d’un ‘coach’ per definir la felicitat, recomano més aviat la lectura d’Epicur quan diu: “De tot el que la saviesa procura al conjunt de la vida de plena felicitat, el més important, de molt, és el benefici de l’amistat.” Ja ho sabeu, amics.(1) Adéu tristesa.
*
(1) Sóc de l’opinió de la filòloga Carme Junyent: no desdoblar mai els gèneres.

* Foto d’OX.

DE MÚSICA


DE MÚSICA
*
22-11-14
*
Aquesta és la pintura que presidia l’entrada a la casa del poeta. De tant veure-la ja em resultava familiar i no donava cap importància, llavors, a la noia morta o a la mort de la noia. Formava part de la consciència de la casa: la casa del poeta, de la seva muller devota i de l’única filla, pianista precoç i tan bonica com la Cecília morta del rebedor.
Érem adolescents en un temps de magnòlies i de cantar el Magnificat i cançons jueves pels carrers del poble. De contemplar la lluna sobre el pont de can Cabanyes. D’exclamar que érem felices. D’escoltar, jo, les notes de vidre que el poeta demanava a la seva filla. De les cançons de Mompou i dels concerts de Bela Siki. Del debut de Teresa al Palau de la Música, ella amb tirabuixons i un vestit de vellut blau nit amb coll de puntes. De dinar a l’Ateneu de Barcelona i a casa del seu mestre Joan Gibert Camins, col·leccionista amable de records bellíssims.
Tan bells com el començament d’aquest dia amb una música llunyana.
*
Santa Cecília, de Gautier.

El cel d’aquest matí.

VA CARDAR


VA CARDAR
*
17-11-14
            *
Havia sentit dir l’acudit fa anys, però quan me l’he trobat de cara no he resistit la temptació de fer-li veure la llum del blog.
A La Vanguardia d’ahir, diumenge 16 de novembre, dins la secció Tendències, hi ha un reportatge que porta per títol “Paparazzis de la llunyania”. Es refereix als que fan les fotografies més llunyanes.
Com que nosaltres diem que des de Mont-ral es veu Mallorca, vaig voler resseguir el mapa. Pels voltants, trobo una estranya i divertida toponímia que diu “va cardar”,  escanejada aquí.
Fent memòria, he recordat que algun conyívol traduïa Cardó com ‘va cardar’. Cardó, la Serra de Cardó, amb l’antic balneari i l’aigua del seu nom.
Bonica troballa, aquesta toponímia. La resta de noms semblen ben traduïts, excepte Encanadé, a Castelló, que hauria de ser En Canadé, sembla. Peccata minuta.
Doncs bé, no sé si a Cardó hi deu haver un rètol en record d’algú significat que cardava per les muntanyes. O potser era un costum general del poble, massa incòmode entre vegetació aspra i pedregam. Sigui el que sigui, ens ve a recordar que el món s’acaba, i que qui ho va fer allà dalt, tot allò té.
*

Document extret de La Vanguardia. Dia 16-11-14. Tendències.

DESCENS DE LA VERGE NEGRA

DESCENS DE LA VERGE NEGRA
*
15-11-14
*
Fa pocs dies, amb motiu de la festa del 9 de novembre, l’alcaldessa de Madrid va demanar, en públic i en una plaça, que la Mare de Déu de l’Almudena tingués cura de vetllar per Espanya.
A imitació d’aquest fet, i trobant-lo assenyat, les autoritats catalanes han demanat a la Verge Negra que baixés del cel per posar ordre a l’orgue de gats polític.
A l’estampa es pot veure el moment que els angelets, també dits ”putti”, baixen la Verge, així com un any llunyà el 15 d’agost la van pujar als cels.
Ara tot sd’enllestirà aviat. I a Madrid també.
*

Postal collage d’OX

L'OCA QUE VOLIA VEURE AQUELL SOL

L’OCA QUE VOLIA VEURE AQUELL SOL
*
11.11.14
*
L’oca de la basseta de davant de casa cada dia veu sortir el sol, encarada a l’est. El dia 9 de novembre més que mai. Volia saludar el sol ixent d’un matí que no era com cap altre, però el nen de marbre, tossut, la retenia.
Molta gent volíem veure la claror d’aquell dia. Es van fer milions de fotografies a tot arreu de Catalunya. A la nostra no hi ha gent. El gest del nen i l’oca indiquen moviment detingut, en paradoxa de marbre. Hi ha un títol de Pemán, “El vol immòbil”, que representa aquest gest en aus dissecades. Aquest voler arrencar amb força i veure’s detingut per un artista, un caçador o un taxidermista.
Aquests dies de tardor m’emocionen les migracions d’aus en vol perfecte, rapidíssim, cap al sud amb destí que ignoro. Poderoses. Lliures, seguint el seu guia en formació geomètrica.
El nen de marbre porta el senyal groc al coll. Ell i l’oca ens recordaran sempre aquesta immensa volada que vam fer el gest d’emprendre.
*

Fotografia de Vicenç Roca

"LA LLUM I EL CIM"

“LA LLUM I EL CIM”
*
8-11-14
*
“Cisternes seques esdevenen cims / pujats per esglaons de lentes hores”. “Com és llarg d’esperar / un alçament de llum en la tenebra”.
Aquests dos fragments de “Inici de Càntic en el Temple” han quedat dins meu, amb els anys, com la sang que hi circula o com record al cervell, que aquest retorna quan es fa necessari. Me’ls he recitat moltíssimes vegades, com una frase feta i certa.
Ara es fa necessari. Avui i demà veurem cim i llum encara que siguin prefigurats. Hem estat a les cisternes seques, i molts hi ha deixat la vida; hem viscut les tenebres sempre esperant la llum.
S’ha parlat molt aquests dies de la por de la gent gran, conservadora i temorosa, que aconsellarà la immobilitat.
Però, ¿i aquella gent gran que hem passat la nostra vida (he nascut al 1936) esperant la llum i el cim? El nostre cor saltava d’alegria, volia passar per damunt del cervell prudent. Però fins avui, que tenim a tocar el cim i la llum, no s’ho acabaven de creure. Demà, demà passat, tindrem el material que caldrà treballar molt de temps perquè prengui cos. I jo, confio, hauré vist que la llum i el cim, per fi,  poden ser reals.
*
Salvador Espriu: “Inici de Càntic en el Temple”.

Collage d’OX

A FER NETEJA, MINYONS

A FER NETEJA, MINYONS
*
4-11-14
*
Aquest matí les ones cargolades i enfurides fan la delícia dels surfistes, que es remullen de gust.
Nosaltres hen enviat Ostixec i els seus cosins i amics de la colla a retirar símbols ofensius, que en queden molts i hi haurà feina llarga.
Les nostres pubilles trobo que tenen més gràcia, tant si porten vestit com si no. Com que l’Estat veí (de ponent) manté revistes de caire populista on es veu que qui mana allà és una nissaga eterna de reis i toreros i alguna capitalista de nom bíblic que s’hi deixa veure, els proposem a canvi la noia de l’extrem esquerre superior. No dic que sigui  d’extrema esquerra, no em malinterpreteu. És que la dreta ho fa d’amagat i en helicòpter. En fi, que els camins del Senyor són envitricollats i no em vull entrebancar. Espero que al vespre Ostixec i els seus hagin fet bona campanya.
*

Collage d’OX

MORTS PER DECRET


MORTS PER DECRET
*
2-11-14
*
“Si la vida humana és governada per éssers superiors, en gran mesura el poder de les intel·ligències malignes sobrepassa el de les bones. L’intel·lecte de la bondat no ha aconseguit mai crear amb anterioritat un paradís com el que ell sembla que habiti, un cel remot i al que no faltaria res excepte una posició de poder per a convertir en cel fins i tot aquesta Terra estúpida i miserable. (...) Món de coses començades i no acabades, de promeses no realitzades i de provatures frustrades; un món que només té per regla i objecte la successió perpètua de fruits, dels quals gairebé cap no és destinat a madurar i, si madura, és només per durar un dia.” (John Stuart Mill, 1806-1873. Entrada del 14 de febrer del seu dietari de 1854.)
*
Mòmies inques (National Geographic). 2 Postals collages d’OX

FRANCESC ESPRIU ARTISTA COMBATIU


FRANCESC ESPRIU,
PINTOR COMBATIU
*
29-10-14
*
Val la pena recordar Francesc Espriu, un excel·lent pintor, gran activista polític, home de geni, ulls clars i gest enèrgic. Nascut a Esparreguera el 1916, va morir a Barcelona el 28 d’octubre del 2008, ahir feia els sis anys. Va estudiar a l’Escola de la Llotja; formava part de l’escamot d’Estat Català, va ser fundador del Front Nacional, perseguit, empresonat, exiliat a Argelers, exercint després de pintor a París, amb exposicions internacionals i una vida agitada. Tenia casa a Vila-verd, on havíem estat diverses vegades. La seva atentíssima dona, Maria, estampava sedes per a Dior. Francesc era cosí de Salvador Espriu.
            Discutíem de gust a la vora de la llar de foc. Maria treia una capsa de bombons: “el govern francès envia una capsa de bombons als jubilats”, ens convidava, somrient.
            Per Nadal ens enviava les nadales dibuixades a mà. També en algunes de les seves pintures de gran format, el tema recurrent era gent armada, sempre contraris, els del sí i els del no; els negres i els vermells, etc. Com que s’acosten dues dates que van més cap aquí i més cap allà del dia estricte, em permeto posar dos dels dibuixos de Francesc Espriu, de les seves nadales. Entrem amb Espriu al mes de les ànimes i dels fantasmes. De fantasmes, ara en veiem aparèixer per tot el territori messetari, llevantí i etc. Ja hi eren, però ara s’obren de braços per fer l’espantall. O els burxen perquè es ventili tota la podridura que porten.  Ànimes furioses i llóbregues, fugiu.
            Mentrestant, com encara és vigent als himnes religiosos i a l’esperit dels qui detenten (1) el comandament de la religió i influeixen fortament als amos de les armes, els exèrcits poleixen els instruments de mort i es preparen. Francesc Espriu ho havia viscut, ho dibuixava i ho encertava: tot encara és vigent.
            *
            (1) No sé si algú s’ha fixat com de malament es fa servir el verb detentar, sovint confós amb ostentar.
            *
Nadales de Francesc Espriu

ALEGRIA

ALEGRIA
*
24-10-11
*
El nostre llamàntol Ostixec ha anat contentíssim al port a rebre els marinerets d’ultramar que portaven les urnes. Ja es nota l’alegria que tenen.
            ¿Quines urnes? Perquè s’acosta el dia dels morts, i tot el mes entrant és dedicat a ànimes, difunts i altres criatures de l’espant nocturn. Les urnes, com bé es pot veure a l’embarcació de primer terme, porten xemeneia i tot, per si algú va cremat a votar. Els fabricants són previsors. Ja les han deixades totes en lloc secret, no fos que algun espia eixerit se les copiés. O les robessin, com van fer determinats personatges amb una bandera amb pal a Catalunya i un Olentzeiro al País Basc. Que de nit i amb cotxe camuflat no es noten els fantasmes.
            Ostixec ens ha portat els marinerets a dinar i hem fet gresca bona, amb xartrès i tot, que després no trobaran el camí al barco. Ens han explicat que les urnes les tenien al museu de les collonades del Bronx, arraconades allà des que les havien fet servir les primeres sufragistes. Li hem hagut d’explicar a Ostixec què volia dir sufragistes, perquè està acostumat a sentir parlar dels sufragis pels difunts i no, encara no hem arribat aquí, no, i ves que aquestes urnes... però callo. De moment, alegria.
            *

Postal collage d’OX

CORREU, CORREU, NINETES

CORREU, CORREU, NINETES...
*
22-10-14
*
Correu, correu, ninetes,
que el dia es va acostant,
poseu-vos les mitgetes,
que allà us esperaran.

Mireu, mireu, ninetes,
que l’hora va arribant,
al poble volen festa,
i l’hem de fer ben gran.
*
(Tonada de la cançó popular “Coreu, correu ninetes / que el ruc està malalt...)”
*
Postal Collage d’OX – Sèrie “Tempus fugit”.




A LA TARDOR, FULLES MORTES

A LA TARDOR, FULLES MORTES
*
18-10-14
*
“Les fulles mortes” la tinc en repertori quan començo a tocar cançons que s’enllacen les unes amb les altres. La va escriure el poeta Jaques Prévert el 1945. La música és de Joseph Kosma. Immortal. El 1946 van fer una pel·lícula, “Les portes de la nit”, que recollia aquesta cançó a la seva banda sonora, cantada per un jove Yves Montand. Lamentablement, diuen que la pel·lícula va passar sense pena ni glòria. Fins que se’n va fer càrrec un nou director, va canviar el títol de la cançó, coneguda també com “Fulles de tardor”, i l’èxit li va somriure de seguida. Coses de l’estranya vida.
De ‘tardor’ a ‘mortes’ hi ha un pas definitiu: molta gent estima la tardor, els seus colors, recolliment i maduresa. No pensen la mort que hi ha darrere. Aquest director va disfressar la mort que Prévert havia pensat i va esmenar la intenció del poeta.
Vaig buscar fulles mortes al bosc. Eren alhora mortes i de tardor. Les buscava descompostes, senceres, colorides i amb nervis, cosa difícil de trobar. Es poden fer a casa si deixem bones fulles, potents i boniques, uns dies en un recipient perquè es descomponguin. Les aplanem, hi passem un pinzell per treure’n el que en diríem carn, i ens queda el nervi, amb el que podem fer fons de quadres de flors seques o el que en vulguem. Les fulles d’heura van bé i queden com tul. Però l’encant de les fulles vermelles o daurades les supera.
“(...) La vida separa aquells que s’estimen sense fer brogit,
i el mar esborra a l’arena el pas dels amants desunits (...)”
*
Trista. Sentida. Si la podeu cantar en francès, millor, i n’heu de dir fulles mortes, perquè el poeta així ho volia. Mortes i eternes.
*
Postal collage d’OX

TOTS BEN PLANXATS

TOTS BEN PLANXATS
*
16-10-14
*
La senyora Tecla dels Set Dolors ha quedat ben planxada,  a joc amb la roba de casa. Ningú, de moment, li ha pogut canviar aquests ulls de peneta que fa, i que no se sap si adreça al Senyor o a sa Mare, als àngels o a la divina providència, que no té cara. ¿Com retornarem la senyora Tecla dels Set Dolors? Em dol tant, veure-la amb aquest posat...
*
Postal-collage d’OX


PROMESA D'ESTIU -a Consell Bardají, de Taüll-



PROMESA D’ESTIU
- a Consell Bardají, de Taüll -
*
13-10-14
*
Asseguts a tocar la paret de sant Climent de Taüll, en un jardí acollidor, vell, rústic, amb ombra agradabilíssima de noguer i til·ler, arribo a la conclusió que és millor –per a mi- la contemplació d’aquest esvelt, antic i harmoniós campanar que, per exemple, la torre Eiffel.
            Aquesta construcció ha desafiat el temps amb una voluntat espiritual de pedra. Potser ja hi havia llavors una resolució ferma com la del nostre poble avui, ara tan amenaçada pels polítics.
            L’Eiffel, alçada amb mitjans moderns i intenció simbòlica distinta, es veu voltada de visitants universals, però no arrelada en la convicció primigènia i admirable del poble que va alçar sant Climent i que avui potser l’ignora.
            Alguns dies pugem aquí a prendre el cafè a l’ombra amorosa i calma, tan assossegada que sembla que el temps no compti. El recinte es diu El Mallador.
            Tinc per costum portar el meu quadern d’apunts. La mestressa vol saber què escric. Fem conversa. Li explico la meva reflexió sobre Taüll/Eiffel. Ella, de nom Consell Bardají, em diu que quan se sent estressada o vol pensar en calma, s’asseu a la mateixa taula on seiem nosaltres, a tocar de la paret de la casa, i amb el cap entre els punys es posa a meditar o esbravar-se, depèn del que calgui en aquell moment.
            Un dels dies, al jardí hi ha uns joves que preparen les torxes per celebrar la festa de nit baixant la muntanya, com és costum per aquells indrets: poleixen els troncs, tallen i claven.
            Un roser d’olor voreja el jardí, rosa primitiva amb tota la seva aroma. Consell n’està ufana i em regala un parell de roses, que encara tenim al cotxe. Li prometo que si escric alguna cosa sobre El Mallador l’avisaré. És avui, per tornar a respirar aquells aires balsàmics que em van curar i fugir de la tensió malsana que ens neguiteja aquests dies. Compleixo la promesa, Consell de les muntanyes estimades.
            *

            Fotografia de V. Roca. Dibuix en full de quadrícula.

PARTITS PEL MIG

PARTITS PEL MIG
*
11-10-14
*
¿Faran bona la creença general ( i ja anteriorment demostrada) que els partits són incapaços d’unir-se ni per les necessitats més greus?
*
           Postal collage d’OX

L'EXPOSICIÓ



            L’EXPOSICIÓ

            -Els objectes parlen- Autors diversos-
            *
            7-10-14
            *

Els elements de l’exposició m’han parlat, és a dir, l’ull me’ls ha presentat així: l’excés de vernís o la disposició de la llum posen llàgrimes o salives fictícies als personatges i fan dubtar de les vertaderes intencions dels autors. Curiós, irònic. Caldria adequar les condicions.
            La mà de la protagonista del catàleg sembla un cranc que s’enfili pel tors delicat de la dona que no es gosa moure, enfarfegada de brodats, joies i filigranes. I el cranc o l’aranya van pujant, ¡ai!
            La fosca severitat ascètica d’una família que pinta i fa música alhora, contrasta amb la pícara alegria d’una duquessa que llegeix música també, però amb una lleugeresa goiesca.
            La detallada descripció de cada natura morta delata – no a l’exposició present – la falta d’imaginació de molts autors moderns, que no tenen el talent de saber posar títols i han d’escriure: “sense títol” (sense pare, pobrets).
            A “Vista/Olfacte”, de Jan Brueghel el Vell, s’entén que hi hagi un bon braser encès, amb tanta gent nua com s’hi mou.
            Espanta una mica pensar en com deuen ser de fresques les ostres, llagostes i peixos oferts a les taules de cuina.
            Sobta que a l’últim sopar disposessin d’un be de la mida d’un gat. Tants homes ferms i robustos... sort de la salsa que explica l’evangeli. Sí, on Judes va sucar el pa perquè no li arribava el tall.
            Tots disposen dels seus objectes, que descriuen la posició social dels retratats i que és la idea de l’exposició, ben muntada. En general, personatges opulents que ens miren dient: “ja voldríeu arribar-nos a la sola de la fina sabata de pell, ¿eh?”.
*
Del catàleg.

AL FORN

AL FORN
*
5-10-14
*
Als forns particulars, col·lectius i polítics aquests dies s'hi couen moltes coses substancioses. Temps de tardor calorosa i eixuta encara (aquí), no obstant els bolets emergeixen amb generositat. No hem pogut anar al bosc, però a casa se’n troben de ben eixerits, tret de rovellons, aquests no. Ara bé, els altres, pobrets, en llauna al forn i polvoritzats d’herbes i bon oli d’oliva fan una olor que enamora.
Als forns col·lectius ciutadans i nacionals la tardor els atorga una vitalitat com mai no havíem vist ni potser veurem: decisions fermes, municipis units que donen una gran esperança, com els alcaldes, ahir, acudint en gran nombre a la Generalitat perquè ens representen i saben què volem. Un alcalde ha de saber interpretar la voluntat del poble. I encara en tenim de molt tebis que no s’adonen de la realitat que es viu.
I a les més altes instàncies, el forn treballa perquè la pasta no s’esberli i al final de la cocció la coca, el tortell o els panellets que en resultin ens facin la festa una mica més dolça. Les amargors que ens destinen des de fora i des de dins, requereixen almenys una ració saborosa, amorosa i confortable per a cos i ànima.
*

Postal collage d’OX

EL TEMPS DETINGUT

EL TEMPS DETINGUT
*
30-9-14
*
Ens han segrestrat el temps. El temps en suspensió sembla que ens immobilitzi tots dins d’una urna de vidre. No sabem fins quan.
¿Quin príncep ens vindrà a despertar amb un petó?
*

Collage d’OX

MODELS PER ANAR A VOTAR


MODELS PER ANAR A VOTAR
*
29-9-14
*
Encara falten dies, però cal estar preparat. Ofereixo aquests models per anar a votar. El mitjó és unisex i té una propietat: sempre fa la passa endavant, mai enrere. És car, però aquí estem acostumats a pagar i ara no ens vindrà d’aquí.
El vestit és túnica i, si es vol, també unisex i adaptat a religions diverses, de les que deixen anar a votar, no pas de les integristes. Si teniu gos o mico, podeu adaptar-li la túnica. És de seda natural i permet amagar panxes, geps o culs. Si al novembre trobeu que fa massa fred, us podeu abrigar per sota o sol·licitar un xal de llana amb els mateixos dibuixos.
Les dones que sàpiguen fer mitja ja es poden afanyar amb els mitjons. Les que sàpiguen cosir, que s’hi posin, que una túnica és senzilla de fer. Animeu-vos, que jo ja he començat. Cada pas cap al vot és un pas d’or.
*
Postals - collages d’OX

ENEMICS INTERIORS

ENEMICS INTERIORS
*
24-9-14
*
L’Institut Ramon Llull ha premiat els escriptors Núria Amat i Javier Cercas amb un viatge a Suècia, a la Fira del Llibre de Goteborg amb la finalitat de promoure a l’exterior els estudis de llengua i cultura catalanes en l’àmbit acadèmic. Diner públic.
Paraules de Núria Amat: “El separatisme és un virus mortal”
Paraules de Javier Cercas: “Estic preocupat pel dimoni del nacionalisme.”
Si aquests són els que promouen la nostra llengua, etc., tenim l’enemic molt ficat dins nostre, i el Llull no hauria de ser enterrat al Fossar de les Moreres.
*

Dibuix d’OX: “plou sobre el mar”

EL TEMPS, AQUESTA PARADOXA

EL TEMPS, AQUESTA PARADOXA
*
15-9-14
*
Ja ha passat però encara no arriba; petit punt de reflexió per aquests dies.
Ha passat el temps per a l’estimada amiga Montserrat Abelló, dona valenta, lluitadora, poeta sensible, amable i generosa, amb el somriure als llavis malgrat la seva vida de llargs temps difícils. Li dec anys d’amistat i unes traduccions dels meus poemes a l’anglès. Jo li havia presentat algun llibre a la Llibreria de La Rambla i també al Casino de Tarragona.
Hi ha una anècdota que diu molt de la seva generositat. Quan es va publicar el meu llibre “La Muralla” (Columna, sèrie Àuria, 1993), se celebrava un Congrés Internacional d’Arqueologia Clàssica a Tarragona. Amb converses amb l’Ajuntament, es va creure oportú obsequiar aquell llibre, que entrava de ple en el tema.  Montserrat Abelló es va oferir a traduir el llibre sense cobrar, i l’editorial publicaria a preu de cost. Doncs bé, el text va ser vetat per un regidor d’Unió perquè s’hi parlava de putes i canonges. Com a moltes ciutats europees, al voltant de les velles catedrals (amb canonges) existeixen les cases de putes, independent de la relació entre uns i altres. El llibre, tot i ser una gentilesa única i bella, va ser prohibit.  Digues, Montserrat, ¿qui arriba primer al cel, les putes o els canonges? Tu ara ja saps aquesta realitat que va certificar aquell profeta jove.
Encara que m’allargui una mica, us vull copiar aquest bell pensament d’André Gide, en el seu dietari: “ 23 octubre de 1927.  Sembla que, amb l’edat, un mateix hagi exagerat una mica les seves exigències, i se sorprengui de veure aquells més joves que es van deixar turmentar per ell. Les ones tornen a caure quan el vent deixa de bufar, tot l’oceà s’adorm per poder reflectir el cel. Saber desitjar l’inevitable: aquesta és tota la saviesa. Tota la saviesa del vell.”
Esplèndida la figura de l’oceà adormit per reflectir el cel. Mentre el temps arriba. Mentre el temps ens passa.
*

Collages d’OX. Sèrie ‘Tempus fugit’

FELICES VIGÍLIES, QUE EL TEMPS ARRIBA


FELICES VIGÍLIES, QUE EL TEMPS ARRIBA
*
10-9-14
*
Durant l’estiu preparo les targes que enviaré per Nadal. Ja sé que pocs n’envien tret d’algunes institucions. Però jo sí. Totes són variades, i algunes en sèrie. Una de les sèries la titulo “Tempus fugit”, i en poso una mostra. El temps arriba i marxa corre-cuita i avui ens porta les vigílies i després la festa i després...
            He retallat moltes cames i ara em faltaven rellotges. Aquí dalt no tinc gaires revistes per despedaçar i les que tinc no totes anuncien Rolex, etc. Buscant buscant, he trobat aquest fastuós rellotge de sobretaula que anava acompanyat de dos canelobres, que no he retallat. He pensat que per sostenir el temps de tanta magnificència almenys es necessitarien dos parells de cames, i aquí són, emportant-se, també, el temps dels potentats. Ara recordo l’estrofa d’una vella cançó que fa: “Deposuit potentes de sede et exaltavit humiles”. Quantes vegades no hem desitjat que aquests potents que se’ns imposen fossin desposseïts de la seva supèrbia, dels seus, palaus i setials des d’on exerceixen el despotisme. I que els humils, el poble, fossin reconeguts d’una vegada després de tants segles de lluites socials. Utopies. Però mentre el temps continua fugint, o arribant, desitjo felices vigílies.
*
Collages d’OX