FELICITACIÓ I CONTE

FELICITACIÓ I CONTE
*
24-12-14
*
Amb aquesta felicitació virtual desitjo a tothom unes bones festes de Nadal i molta salut per afrontar el 2015, any de tantes esperances i grans realitats.
 *
Aquest conte, NO ÉS EL MATEIX,  me l’ha publicat avui el Diari de Tarragona en el seu extens extraordinari de Nadal. Per una vegada, escric en aquest post un text més llarg del que és el meu costum. Però com deia una parenta, les coses s’han de compartir. El director del Diari em va demanar un conte de Nadal que parlés de Tarragona. Jo no volia escriure un conte convencional. Aquí el teniu.

                                                NO ÉS EL MATEIX
                                              -Conte de Nadal-

El regidor Nicolau Santana tornava còmodament de Zestoa a Tarragona en el tren Alvia la vigília de Nadal. Visita privada no a càrrec del consistori. Quan pensava en la desastrosa Estació del Camp, sempre trobava estranys els controls de seguretat que es requerien i passaven, perquè en canvi no n’hi havia cap a les estacions de tornada que, com ja tothom sap, poden facilitar el pas a nius de terroristes, cèl·lules de jiyadistes i núvols de narcotraficants. Com que el país ja era desballestat per tradició, no calia fatigar-se amb rucades de política absurda i ho deixà córrer. Es volia adormir provant de fer la digestió d’alls i pebrots de les marmites i embotits amb què l’havien atipat els amics de la societat a què pertanyia. Ara a les societats ja hi deixaven entrar dones. No era el mateix, no era el mateix.
      El cap li ballava una mica quan, perquè li vingués la son, va començar a escriure una llista d’equívocs titulada “No és el mateix”. Per exemple, no és el mateix ‘un sopar amb all que un sopar amb ball’. O ‘sense vetes i cent cebetes’. O, en castellà,  ‘un barco chino que un bar cochino’. Els de la societat l’havien proveït d’una petaca de patxaran per anar fent glopets. Alhora que s’adormia, allò li provocava una inspiració beatífica. Suficient per acceptar seguir la missa del gall a la catedral quan arribés, entre els polítics que es deixaven veure en els primers seients reservats.
      Per això, entretingut com estava, no es va adonar del canvi de ruta i de velocitat del tren fins que l’interventor va comunicar al passatge que, a causa d’una avaria, es desviaven per reparar la màquina en un baixador-taller que tenien prop de Tudela. Que ningú s’amoïnés, perquè en nit com aquella ADIF oferia autocars, sopar i allotjament gratuïts en un esplèndid hotel de Tarragona amb vistes al mar. Si es volia continuar viatge, els autocars portarien tothom a destinació.
      Hi va haver un anar i venir frenètic de passatgers, reclamacions i amenaces, plors de criatures, crits pels mòbils, megafonia esquerdada, insults i protesta clamorosa fins que l’Alvia es va aturar als tallers poc més avall de Tudela. Del tren avariat es va veure baixar una lenta processó d’equipatges i munts de gent embolicada i fosca amb l’alè sobre els caps com un núvol en la nit glaçada. Semblaven presoners de guerra a través de l’estepa.
      El rector de Santa Tecla la Vella, viatger que s’havia adormit amb l’última carta pastoral entre les mans, remugava que allò semblava el desori del gran  empadronament manat per August feia dos mil anys, quan la gent enfarfegada anava cap als seus pobles d’origen i precisament una nit com aquella, amb totes les fondes atapeïdes, va néixer Jesús. A ell, al rector, l’esperaven a la catedral per concelebrar: l’arquebisbe, les autoritats locals, llums, orgue solemne, l’encens, els recitatius, els fidels que sempre cantaven arrossegant les paraules. En fi, aquella òpera barroca que es representava cada any, i que per això mateix, repetida en el temps, feia sentir la gent amb la fortalesa pròpia de les columnes de pedra i marbre. Gairebé eterna. Aquest Nadal s’ho perdria. O el perdrien a ell, pensava un punt envanit.
      Col·locats per fi als autocars tots els passatgers que anaven al Camp de Tarragona, se n’hi van afegir d’altres, que van optar per apuntar-se al sopar i allotjament oferts per ADIF, encara que es desviessin de casa o es perdessin la missa del gall. Una avaria ferroviària sense prendre mal era bona excusa i aquesta prometia un alegre sopar i dormir en un ambient nou. “¿La missa del gall? Ja us la diré jo, no patiu. Primer, arribem”, continuava el rector de Santa Tecla la Vella  tremolant de fred.
      Per fi els passatgers del territori i voltants ja eren tots instal·lats als salons de l’hotel Imperial Tarraco i és quan va començar a despuntar l’esperança col·lectiva: “potser ens ho passarem bé i tot”, s’animaven els uns als altres. Els que eren de Tarragona i voltants es van guardar prou de dir a les famílies que havien arribat. Ja no es volien perdre la festa. Els nens callaven i alguns ja dormien a les habitacions. L’endemà seria un altre dia i cada ovella al seu corral, com està manat.
      Entre tant de tràfec, el regidor Nicolau Santana es va espavilar del tot i s’anava fent càrrec de la nova situació. Buscava amb els ulls algú per conversar i seure a taula i llavors va veure la regidora de l’oposició, Helena de Tomàs, que vagava desorientada. “¿No has volgut tornar a casa, ¿eh?”, la va abordar amb un somriure de conill. “Com tu mateix, home; secret per secret.” Helena mig amagava la cara entre els cabells rossos. “¿Podré seure al teu costat per sopar?”, insinuava Nicolau. “Segons de què parlis”. “Callaré, ho prometo”. “Tampoc és això, home”.
      En aquell moment el mestre de sala anunciava missa del gall al saló dels Rotary’s, lloc protegit per la proximitat dels sants màrtirs de l’amfiteatre romà, sota mateix del Balcó del Mediterrani. Nicolau Santana va iniciar el gest d’anar al saló, que ja coneixia prou, però Helena de Tomàs no hi va voler entrar. Oposició pura. Nicolau va somriure i triar la devoció més antiga: complaure els déus. Helena també tenia la seva devoció acceptada: esperar la tornada de l’home. No és el mateix que el descans del guerrer, que té altres connotacions masclistes.
      El mar resplendia de plena lluna; alguns viatgers nostàlgics el contemplaven des dels balcons de l’hotel. Als carrers, silenci perquè els ciutadans eren o a missa del gall o a sopar. A la catedral tocaven carillons i campanetes quan figurava que Jesús naixia. Corals populars, orquestra i cor procuraven que la nit fos més tendra, i totes les marededéus amb nen de la catedral somreien, agraïdes a qui els endolcia tants segles de pedra i fred.
      Nicolau Santana es va treure dissimuladament la moleskine de la butxaca i va anotar, continuant la seva llista: “ no és el mateix un Alvia amb avaria que una àvia al mig de la via”. “L’he de perfeccionar”, es va dir somrient de nou, llavors ja amb els ulls mig aclucats. I es va adormir com un beneit (1) a la còmoda butaca de la sala Rotary’s, mentre el rector de Santa Tecla la Vella recitava l’evangelista Lluc: “... i de sobte s’uní a l’àngel un estol dels exèrcits celestials que lloava Déu cantant: ‘Glòria a Déu a dalt del cel, i la seva pau als homes que ell estima.’”(2)   
     
                                                                 *****

            OLGA XIRINACS
            Desembre 14
            *
            (1) No és el mateix un beneit que un beneït. Un beneit és, entre altres adjectius, un estúpid, babau, etc. Un beneït és una persona o cosa consagrada. Així, no seria el mateix aigua beneita ( poca-solta, etc. ) que aigua beneïda (que fa efecte benèfic). En llenguatge popular se sent dir aigua beneita molt sovint, però no sé si n’hi ha en algun lloc.

            (2) Bíblia catalana. Traducció interconfessional. 1993
========================================================================

Felicitació: collage d'OX.
Cartell: Companyia Orient Express, del meu arxiu. La il·lustració que surt a Diari no s'adiu amb el tema.

DIUMENGE AL MATÍ



DIUMENGE AL MATÍ

De tant sol, el mar es trenca en brillants. Surto de casa i saludo Nelson, el noi de les bombolles; em comenta que no fa vent i que les bombolles no flotaran; és l’anticicló, li dic, que ens cou a poc a poc.
            El meu propòsit és retratar els minijardins verticals que es formen a la base de les palmes: lletsons, esparreguera, picardia, moneda de la sort, fins i tot alguna figuera entre rams de dàtils esplendorosos i solars.
            En un banc del Passeig de les Palmeres veig tres de les quatre Parques assegudes, amb dues dones més i un home en cadira de rodes. De tant veure passar les Parques cada dia, matí i tarda, m’acosto a saludar-les, em presento i enceto conversa. De seguida surten els anys: 84, 86 i 92 ¡! Caminen i caminen i no tenen lesions als genolls.
            Pujo a la Part Alta i veig que el meu cunyat, l’antiquari, fa paradeta fora de la botiga. Total, que l’hi he comprat un fòtil que penjarem al menjador per posar-hi un rellotge de butxaca i un devocionari dels meus (temps d’oració, es podria titular el conjunt). Al costat de la parada, la bonica regidora compra un pom per a la seva mare a Llorenç, el florista, que munta un pessebre entranyable. Li pregunto a la noia si sap que als soterranis de la botiga de l’antiquari hi havia una fàbrica de xocolata, de la que encara es conserva el taulell de marbre. Jo a vegades hi porto algun foraster. Ella no ho sabia, però com que el carrer Major és entretingut, passa l’antic arxiver municipal, Francesc, i diu que ell sí que ho sabia, perquè el seu avi era nascut en aquella casa, “i el teu home també”, em mira somrient. Vet aquí que entre els vius, llargament, es conserva la memòria dels morts i, potser si hi posem fe, una mica d’olor de xocolata i tot.
            *

            Fotos d’OX

AMOR CREAT

AMOR CREAT
*
16-12-14
*
“En un pensament creador reneixen mil nits d’amor oblidades que l’omplen de grandesa i d’elevació. I els que a les nits s’uneixen i entrellacen amb voluptuositat bressolada, fan un treball seriós, apleguen dolçor, profunditat i força per a la cançó d’algun poeta que ha de venir i que sorgirà per a expressar delícies fascinants. ” (R. M. Rilke. Cartes a un  jove poeta)
          ¿Quants volums aplegaríem, entre tots, si comptéssim els nostres poemes d’amor, editats o no? I segur que no seria un gènere limitat, per exemple “Poemes d’amor”. No. L’amor hi seria expressat en centenars d’altres observacions fetes directament o de passada, parlant de ciutats, mercats, pobles, deserts i muntanyes, amb gent o sense, hivern o estiu.
          Retinc aquestes dues paraules:  ‘voluptuositat bressolada’. És així, bressolada; potser en silenci, potser només entre murmuris, perquè l’acció té tanta energia en la seva suavitat que, alhora, s’enllaça amb altres situacions semblants, que han estat, que són i que encara han de ser. Per força aquesta herència bellíssima i poderosa l’ha de recollir algun poeta que encara ha de venir, i que volem que arribi perquè ens continuï escrivint una història que volem immortal.
*
          Collage d’OX per a ‘Últimes llums’

NASSOS

NASSOS
*
11-12-14
*
El preferentista-subordinat va demanar audiència amb el bankiasta Garragachacatorrimagorribichibolechea.
          El preferentista-subordinat portava papers mèdics que certificaven el seu estat de salut. Per culpa del bankiasta i la seva colla s’havia tornat os pelat i  només el seu nas prominent s’encarava amb agudesa al nas  de Garragachacatorrimagorribichibolechea.
          Com que no l’havia vist mai de perfil, al primer moment va trobar que s’assemblava a ell, no tan sols pel nas sinó pel posat i tot. Va estar a punt de mostrar-li simpatia. Però ell anava a reclamar els seus diners: volia tornar a tenir la carn sobre els ossos i el ronyó cobert, que feia fred.
          En va el bankiasta l’intentava convèncer de tenir paciència i l’amonestava i tot a mà alçada.
          El preferentista-subordinat va pensar que no perdria res més, perquè no tenia ja res a perdre enlloc. Li va clavar el nas a l’ull esquerre i se’l va posar ell. “Almenys he recuperat alguna cosa”, va pensar mentre l’altre buscava les ulleres.
                                          ***
Composició d’OX

          

SIMPATICÓN

SIMPATICÓN

Dels meus set als 10 anys, obtenir un tubet de pega per portar a escola era difícil. Per això quan una nena amiga me’n va donar un, que ja era encetat, no sabia com agrair-li. La prova és que me n’he recordat sempre.
            D’aquells tubets tothom en deia Simpaticón. El nom real era Sinteticón, però el poble estrafà d’immediat els noms i a vegades, com és el cas, resulten curiosos. Ara que faig memòria, recordo haver sentit com homes grans i ferrenys demanaven el Simpaticón per adobar alguna cosa.
            Penso que, tret de la gràcia de la paraula, poca importància tenia si es deia d’una o d’altra manera. A Tarragona, del carrer d’Apodaca (pocs deuen saber qui era) se’n sol dir carrer Putaca. Els homes ferrenys, doncs, feien la seva feina i els tendres infants escolars també.
            Tret que fa poc m’he assabentat que un “nen” de la meva edat i d’una altra població, d’un altre col·legi, doncs, de la pega aquella en deia Simpaticol. Ho devien dir tots els nens, i no recordo que cap mestre ni monja ens corregís. ¿Algú de vosaltres, bloguers d’una ‘certa’ edat, coincideix a haver dit o sentit aquests noms?
            Resulta que l’insigne Antoni Tàpies feia les seves primeres composicions usant terra d’escudelles (l’actual Vim o frega-culs de cassola) barrejada amb Sinteticón, per obtenir textures rugoses. L’entrada diu ben clar Sinteticón. Però, ¿com ho devia dir ell a la seva escola?

            ¿I si tot plegat fos Synkolikol i anàvem fora d’osques?
             ***
             Imatge presa d'Internet.

VIDRES GLAÇATS


VIDRES GLAÇATS

Tinc tres possibles primers records de vidres glaçats: 1- els de les finestres a l’hivern. 2- els dels llagrimaris que veia a la Necròpolis quan ens hi portava el papà i ens ensenyava les calaveres i els forats de trepanació. 3- els de les bombetes esmerilades.
            A la nova botiga de l’amiga Montse he vist uns gerrets de vidre amb efecte entre platejat i menjat pel sol; recordaven els colors dels vidres de la Necròpolis. La mort per una banda, i per l’altra la vida d’una botiga de conte de fades: flors, miralls, coixins, teixits en rosa, nines, capses, figuretes... entre naïf i Biedermeyer.
            Biedermeyer és l’estil que es va generar la primera meitat del XIX a Àustria i Alemanya; representava una certa burgesia austera, benestant, conservadora, tranquil·la. En podríem dir un romàntic domesticat. El seu nom ve d’un escriptor al que els ‘amics’ van estrafer el nom. Els contraris a aquell estil sempre han denigrat tot el que en prové i marca l’època: literatura, pintura, música. Malgrat això, es va escampar força perquè tots portem dins un infant que voldria ser feliç i estar segur.
            De llavors prové el Nadal tal com el representem ara: decoracions a botigues i cases, nadales. Molts interiors de casetes de nines amb els seus accessoris. I llibres-casa, com aquest de la fotografia, de la meva col·lecció de casetes de paper.
            En certa manera, el que deia al començament, que parlava de vidres glaçats, ens recorda els interiors que veien els pobres orfanets dels contes d’Andersen a través de les finestres: dins de les cases hi havia Biedermeyer-nòrdic, o sigui, menjar i escalfor feliç.
            Dels altres vidres ja en parlaré més endavant, perquè avui la mà ha seguit un altre camí que no em proposava.

            *

LA VIDA DELS CREADORS

LA VIDA DELS CREADORS
*
2-12-14
*
Mentre revisava el nou text d’un aprenent literari, m’ha vingut de gust rellegir “Cartes a un jove poeta”, de R. M. Rilke (1875-1926). En tinc dues edicions de fa molts anys, l’una tota subratllada amb llapis, cosa que m’ha agradat tornar a veure, perquè encara hi coincideixo totalment.
          “Si la seva vida de cada dia li sembla esquifida, no l’acusi. Més aviat acusi’s, digui’s que encara no és prou poeta per a cantar-ne les riqueses, doncs no hi ha esquifidesa ni lloc esquifit o indiferent per als creadors. I si es trobés en una presó, les parets de la qual no li deixessin arribar als sentits cap dels sorolls del món, ¿no li restaria encara la seva infància, aquesta deliciosa i règia riquesa, i tots els tresors de la memòria?”

          Rilke es va escriure amb al jove poeta des de 1902 fins al 1908. Llegint-lo, abans i ara, em sento interpel·lada - i potser una mica renyada i tot- com el noi que li demanava consell. Ara, sovint la meva vida sí que em sembla esquifida; és a causa dels meus pensaments fatigats, que els costa alçar-se, i em reconec la culpa: em canso de mirar, els colors s’apaguen i els afectes s’allunyen. Però sóc poeta, sóc escriptora, sóc creadora i avivo aquesta certesa vital que, per sort, Rilke em torna a recordar.
                                                                     *
Collage d'OX. Sèrie 'Últimes llums'