TEMPUS FUGIT (2)






TEMPUS FUGIT (2)
            *
            29-12-15
            *
            Fuig el temps i no fuig igual per a tothom. Depèn de les perspectives personals i socials.
            Com que aquests dies d’acabar i començar l’any es parla més del temps, es canten cançons  de l’any que marxa i torna i cadascú veu un rellotge que li marca les hores i a vegades voldries que es deturés, com el de Lucho Gatica. O com el de Romeu i Julieta que, segons com, encara sentien l’ocell de la nit i segons com el que anunciava el matí, oh trasbalsadora circumstància.
            Com que sol passar així, dic, les cames que sustenten els meus rellotges també són diverses. Les unes correran més i les altres menys. Algú provocarà un eclipsi per tornar un dia enrere, com a la deliciosa pel·lícula “Tic tac”, de Rosa Vergés.
            A tothom que estigui atent al pas de les hores desitjo que li resultin amables. Que no li pesin. Que no les temi. Que hi faci surf i arribi a la platja amb harmonia.
            Perquè malgrat tot i del que diem i pensem, el temps passarà igualment.
            *
NOTA. Em sap greu però no puc accedir als comentaris dels blogaires amics. Són tals i difícils les condicions que demana cada blog, i em costa tant de temps de intentar respondre sense resultat, que ho he de fer públic, perquè sapigueu que la voluntat de respondre ja la tinc, però jo no sé resoldre jeroglífics. Si algú em facilita l’accés, benvingut sigui.



COM HI HA MÓN...

COM HI HA MÓN...
*
25.12.15
*
Ara resulta que s’han hagut de reunir un grup de científics de la Universitat de Copenhague –Investigadors del Rigshospitalet-  per decidir l’emplaçament exacte de l’esperit nadalenc. Diu que l’han trobat en cinc zones concretes del cervell. O sigui, que donen fe d’existència.
            Fillets de Déu, com hi ha món... perquè ¿on l’haurien de trobar, doncs? ¿A la punta del dit o de la...? ¿O als forats negres del cos?
            ¿Que no ho sabem tots, que al cervell és el registre de la vida, la memòria gairebé eterna, el dipòsit, arxiu, magatzem que ens arriba a a través de generacions?
            L’estudi, a través de voluntaris, ressonàncies magnètiques i diferents estímuls, ha conclòs que sí, que l’esperit nadalenc existeix més enllà de la publicitat i que el portem ben incrustadet dins nostre, per sort i benestar de llargs dies que podrien, dic podrien, ser amables si ens ho proposéssim.
            Alegrem-nos, tornem-nos criatures, somriguem i acompanyem, doncs, ja que disposem de semblants tresorets.
            *
           Collage d’OX

EL CAMÍ DELS ENAMORATS


EL  CAMÍ  DELS  ENAMORATS
*
18-12-15
*                

Vull tornar al Camí dels Enamorats, ¿sabeu on és?:
a la Vall de Boí, al lloc on el fragorós riu de sant Nicolau baixa des d’un ‘vel d’harmonia’ amb una ‘certa glòria’; on creixen ‘petiteses’ meravelloses,  ‘noves flors’ i una ‘fita’ ben posada.
On ‘tresquen i verdegen’ des dels temps de ‘bereshit’ els qui escriuen ‘quaderns de mots’, ‘edeta’, ‘lapsus calami’, ‘salsa-ficció’ i ‘miramelsmots’, i també fan ‘geoblogs’ ben dorcats tot inventant la paraula, i on s’enlaira alguna ‘milotxa’ per sobre el ‘jardí del drach’.

Allà dalt hi pot haver ‘boira plana’ però no una ‘allau’. Sobre ‘en blau’
hi ha ‘edurnebeltz’ i ‘jo mateixa’, 'la panxa del bou' que pastura al prat a ‘cops de ploma’, potser d’algun ocell protegit per sant Nicolau, que els estimava abans de trobar-se ‘bloguejat’.
Nicolau, que no porta un ‘porquet de sant Antoni’, és clar, però que sí que conversa
amb un ‘anacoreta’ que medita ‘fent punyetes’, mentre observa una ‘cantireta’
que intenta en va omplir el fòtil en la turbulència de l’aigua rabent.

Vull tornar al Camí dels Enamorats, ¿sabeu on és?,  mentre veig baixar un ‘galionar’
que porta tot un ‘col·lectiu d’antiartistes’, amb ‘Kraus’, Mompó, Jaka, Aifos, Alyebard i Calpurni des del seu cau. Tinc por que el galió naufragui... però l’aturarà ‘la veu del roure’.
Tothom s’ho passa bé amb ‘cada vers que has entès’,  ‘a la llum d’un fanalet’,
potser ‘des del balcó’ d’algú que encara suma i diu ’...i escaig’.

No sé si aquesta aigua arribarà al ‘Baix Gaià’, ‘des del meu mar’, on ja es poden veure ‘kalamars’ i on tots som vigilats per ‘l’agutzil de Rocaura’, amatent. Allà on s’ajunta l’aigua dolça, la del Camí dels Enamorats, ¿sabeu on és?, i la del mar, mentre algú vaticina que ‘el món s’acaba’, ves quin greu que em sap...

Vull tornar al Camí dels Enamorats, ¿ja sabeu on és, per fi?, ¿hi heu estat?, perquè tot quedi recollit en una exultant ‘col·lecció de moments’ amb colors i paraules. Si pot ser, d’amor.

***


Camí dels Enamorats. Fotografies de Vicenç Roca

PERSPECTIVA AÈRIA



PERSPECTIVA AÈRIA
*
14-12-15
*
Dies enrere, parlant dels interiors flamencs dels s. XVII i XVIII, vaig dir que em referiria a la perspectiva aèria i a la interior. Leonardo da Vinci va ser, sembla, qui es va inventar la denominació ‘perspectiva aèria’,  encara que ja havia tingut precedents en l’antiguitat romana. És el pas gradual de la visió plana, sobretot en pintura, a la percepció dels horitzons que es van diluint en la llunyania. Els mateixos on deixem anar els ulls fins que ens ho permet la curvatura de la Terra.
            Com que això ja és cosa coneguda i no cal discutir-la, ara en faig una semblança amb la que és la meva pròpia perspectiva aèria. Veig  com el paisatge llunyà es dilueix en boires si hi ha calma o en talls durs quan hi ha mestral. Però tinc la certesa que no passaré més enllà potser de mil metres i tornar. Els anys han limitat la meva perspectiva aèria de caminant de boscos o de pobles. I llavors, així com el pintor busca els colors suaus per anar-se allunyant passats els primers plans de la seva escena, en unes gradacions blaves, rosa, grises o grogues, la meva visió en infinit queda esvanida  en un inici de recança que m’entela els ulls i que comparo als dies boirosos. No pas als victoriosos o determinats de la meva joventut i primera maduresa.
            La perspectiva interior és tota una altra cosa.
            *

            Collages d’OX

D'EUROPA A AMÈRICA I TORNAR


D’EUROPA A AMÈRICA I TORNAR
*
No em cansaré de dir-ho, però la gent té tirada a la credulitat pel que fa a la publicitat enganyosa i als comentaristes ignorants i necis.
            Avui és sant Nicolau de Bari, o de Myra, aquest últim nom li diuen el orientals, que el tenen per patró en diferents països. Sant Nicolau, el bisbe també amic dels nens, a qui repartia joguines, i ho continua fent. Sant Nicolau, Klaus, Noel. Grans i petits l’esperem il·lusionats. És un sant d’Europa.
            Francesc d’Assis va començar a fer pessebres, regal que tenim de més si als EUA no en fan. Cosa de cristians diferents.
            L’arbre de Nadal té tants significats que es fan interessants de llegir. Sembla que sant Bonifaci va ser el primer a plantar un avet en comptes d’un arbre pagà que veneraven els països nòrdics, i que ell va tallar. Martin Luter hi va posar pomes vermelles en senyal de vida creixent. Estrella, boles, tot respon a una idea cristiana que surt d’Europa.
            Els reis mags es diu que eren savis astrònoms que observaven les estrelles i van seguir un cometa. De totes maneres, consten al nostre santoral: Melcior, Gaspar, Baltasar... per tant hem de saber que existeixen i per això s’hi pot creure sense gaires somriures dissimulats.
            Abans de Nadal es posa una carbassa buida i amb espelma dins el dia de Tots Sants o el de difunts. Ja ho feien els nostres pagesos fa anys, molts anys abans que no arribés  Halloween. El dia dels morts, 2 de novembre, a col·legi ens feien seguir tres misses per treure tres ànimes del purgatori. Volaven les ànimes, doncs. Les carbasses dels pagesos guiaven els difunts extraviats perquè no es perdessin camí de retorn al cementiri.
            El treball de patchwork o de retalls, va sortir de les llars nòrdiques que van emigrar als EUA buscant una vida millor. Aprofitar roba, fer pedaços, a mi me’n van fer  aprendre. ¿Qui sabria, ara, tret de les jaies, posar un bon pedaç?
            Tot això ho tinc documentat, i altres coses que desmenteixen allò de dir amb menyspreu: “¡Fora tots els costums americans!”. Són costums europeus, són nostres i els hem  exportat. Ells n’han estat bons aprenents. Els primers emigrants van ser cristians europeus (ara no parlo d’Amèrica del Sud. Aquella és tota una altra història.)
            ***
Els tres reis. Museu d’Art de Catalunya.

"I'M DREAMING..."

“I’M  DREAMING ...”
*
3-12-15
*

No he abandonat mai els meus somnis ni ells a mi, per això quan arriba aquest temps de Nadal, agafo les postals que he preparat a l’estiu, em poso la cançó cantada per Bing Crosby, “White Christmas” (Irving Berlin 1941), segueixo la meva llista i envio als amics el meu record i el desig de bones festes. Mai deixaré de ser la criatura que pintava angelets en fulles seques per enviar-les als amics. La criatura que espera la neu malgrat els fumuts anticiclons. Sí, hi va haver un temps que nevava.
            Sempre que la meva germana i jo somiem  casa nostra, és l’antiga, la de la foto. Mai la nova, construïda el 1976. Fa pocs dies em vaig llevar d’un somni potent que no em volia deixar: al costat hi tenia la meva mare, vestida a la moda de quan jo vaig néixer; i a l’altre la néta Gisela, de 15 anys. Anàvem a fer te. A la cuina (la vella) hi faltava un prestatge i jo preguntava on era. Al menjador, com que hi ha el mateix bufet, aquest era situat on el teníem abans, no on és ara, i allà vam deixar les begudes. La mare em venia a ajudar -¡com n’és de savi el cervell, ara que necessito i invoco la mare!-.  La néta donava alegria al moment aquell, i el somni el continuo veient.
            Dues de les meves cançons estimades són aquesta i “Over the rainbow” (Harold Arlen 1939), del mag d’Oz. Al meu proper llibre “La crisi dels 80” (aprox. per sant Jordi) s’explica el per què d’aquesta segona cançó. Vaig néixer el 36 i aquestes cançons em van bressar la infantesa dins de la casa  on fèiem  ninots de neu al jardí i al carrer.
            La música i les paraules són el pont cap a l’eternitat.
            *

            Casa nostra. Postal de l’època.