A REVEURE

21-6-17
    *

Marxo, no pas per gaire temps. M'agradarà que les flors dels prats eixuguin les meves llàgrimes.
Us desitjo bones vacances a tots els que en feu, i sinó, un estiu plàcid i còmode.
                                                  Olga
                                                     *
                              Imatge: Ofèlia, de Jonhn William Waterhouse

L'OU

L'OU
*
18-6-17

                                                      Mireu quin ou
                                                      que balla sol,
                                                      tothom somriu
                                                      i un raig el mou.


                                                    ¿I tu què vols?,
                                                     diu la tortuga:
                                                     vull un retrat
                                                     de cap a cua.


                                                       ¡Quines cireres!
                                                       L'àngel no es mou,
                                                       que si baixés
                                                       cauria l'ou.
                                                                *
                                                   Lo Gayter del Balcó           
                                                                *
                                      L’ou com balla a la catedral de Tarragona




DOBLEGA ALLÒ QUE ÉS RÍGID

DOBLEGA ALLÒ QUE ÉS RÍGID
*
11-6-17
*
Durant els bells dies de Pentecosta, canto amb íntima satisfacció l’himne “Veni Sancte Spiritus” (no confondre amb “Veni creator Spiritus”). Em van regalar un antic cantoral francès, gruixut i de notació quadrada típica del primer gregorià i m’agrada repassar-lo. Segueix l’escola de Solesmes. Poques coses hi ha més potents que escoltar un cant conventual sota imponents voltes de pedra, que no se sap si deturen el cant o es deixen traspassar cap al seu destí.
            A diferència d’altres himnes, les peticions i constatacions d’aquest  són lluny de l’ensucrament beat de molts cants religiosos. És curt, concentrat i efectiu.
            En la política tossuda dels nostres dies, trobem una rigidesa que ens causa estupefacció. Uns en diuen plasma, però seria massa tou. Rigidesa d’acer, de cervell encarcarat, enquilosat, devorador de tota raó. En el cant, i en tots el que el canten, es demana ‘doblegar allò que és rígid’.
            Ara que tenim pregunta i dia m’ha quedat el descans de viure fora del dubte i em sento alliberada. Hi ha seguretat. Hi ha una voluntat conjunta que doblegarà aquella rigidesa que ens ofega. I canto, confiant que la veu pugui traspassar la pedra.
 *

  Solesmes. Internet

DE GAIS I D'ARQUEBISBES

DE GAIS I D’ARQUEBISBES
*
31-5-17
*
Santa Tecla la Vella (ss.XII/XIII) és una preciosa capella medieval que presideix el jardí de l’antic fossar de la catedral, i forma part del recinte catedralici. Conté  la sepultura dels Urrea, entre altres.
            Pere (originalment Pero, nom de procedència aragonesa) Ximénez d’Urrea i de Bardaixí (¿?-1489) va ser un arquebisbe de Tarragona, famós per la seva vida agitada i batalladora, pels fills que tenia i perquè feia el cors pels mars de la Mediterrània, sufragat per l’Església. Ve a tomb perquè l’amic escriptor Josep Gironès publica avui un article titulat “Corsaris, cacics i altres amics” (D. de T.) i m’hi ha fet pensar.
            En una de les entrades referides a Pere d’Urrea es pot llegir, en vermell, Pere d’Urea. Potser a l’home el mortificava l’àcid úric, i d’aquí el caràcter. També en una pàgina referida a la capella esmentada, es llegeix Santa Tecla la Bella. Fantàstic, que una Vella sigui Bella, mèrit doblat.
            El 2000 vaig escriure un llibre, “L’home que mossegava les dones” (Columna), i les mossegava a la catedral. Hi surt la capella esmentada, on alguns esquelets de gent notable es desentumeixen els ossos i surten a beure una copeta del xartrès que desen en un armariet. Vet aquí uns fragments del llibre: “De la sepultura de l’arquebisbe, primer va aparèixer una mà ossuda, descarnada. Després una cama eixuta i tot seguit l’esquelet sencer sense cap. Quan va ser fora, la mà va buscar el cap dins del sarcòfag i se’l va col·locar amb moviments ràpids, com qui es posa la dentadura en llevar-se.” “-Amadeu- l’arquebisbe llegí en veu alta-. Amadeu és enterrat al jardí, aquí davant, a terra. El podríem convidar a conversar amb nosaltres, però no goso./ - ¿Era el vostre... amic i amat?- demanava el cavaller Raïmat, amb interès. / -El jove més tendre i amorós que heu vist mai. / Les roses d’aquest món són per collir-les, per això les ofereix la natura i que sigui sempre amb alegria (...)”
            Estem en temps de bisbes contragais, sí, els podríem aplicar aquest adjectiu. No solament a Solsona, sinó aquí, on  un 23-1-12 va ser dit pel nostre titular: “Els gais no són adequats per a la societat”. En tot cas, tals dignataris un dia seran ossos amargats, i des d’aquesta perspectiva  ben segur que enyoraran les roses, però no seran a temps de collir-les.
*
Fotografia presa d’Internet.

  

ROSES VERMELLES

ROSES VERMELLES
*
22-5-17
*
També a vosaltres, atentíssims i estimats blogaires, que tantes paraules amables i de bona companyia m’heu volgut escriure als comentaris, dedico aquest poema que he escrit per als veïns i amics de Mont-ral, que van portar les roses vermelles.
*
ROSES VERMELLES
*
Agraïment de les famílies Roca-Xirinacs; Peris-Roca; Roca-Gibert; Borràs-Roca; Xirinacs Díaz i Vergés-Xirinacs als veïns i amics de Mont-ral pel magnífic centre de flors que han volgut dedicar a la memòria de Vicenç Roca, que tant va estimar aquest poble.
*
Llargs i feliços dies de joventut i maduresa
entre muntanyes, valls, masies i aquest poble
van teixir d’amistat les nostres vides
i les vides dels fills que creixien: ara els néts i els besnéts.
Vida dels camps que brostaven i granaven,
sol i pedres, aixades i tractors, caminets dels boscos.
Avellaners, pomeres i algun hort, la boira,
les guineus i els senglars, les fonts,
els grèvols, les alzines, pins i roures,
àligues i corbs, pastorelles i merles.

De tots aquests amors n’heu fet una amistat
que ara, estimats veïns que ens retrobem de nou,
heu volgut que es tornessin roses roges
en ofrena a Vicenç, el Roca, com li deien,
que ha mort amb el cor acariciant la terra
per la qual va treballar des de tants anys
i que ara dorm amb ell al seu jardí de Sajolida.

Gràcies, amics que el coroneu de roses,
les vostres mans han estat piadoses;
gràcies per aquesta darrera companyia.
Quan sentiu un alè refrescant en la duresa
de l’estiu més ardent, o el cansament us venci,
serà ell que us somriu, serà el Vicenç.
*
Olga Xirinacs
21-5-17

Conversa amb el pastor al bosc de Mont-ral.

LO SALAMONET DE LES MATINES

LO SALAMONET DE LES MATINES
*
11-5-17
*
Avui és l’aniversari de l’aniversari: els 80, que l’any passat van ser tan celebrats, emotius i alegres. Tantes escoles, poemes, flors, música, teatre, homenatges, sopar, alegria i, finalment, el quadre a la “sala dels penjats” (vox populi).
            Aquest 11 de maig del 17 és de dol total. Però he trobat un Google amb espelmes de colors enceses que deien el meu nom. I el company, ara  invisible, sabent que m’agrada la pluja per escriure, ha fet ploure una mica amb dos o tres trons per adornar, que de seguida han parat, perquè la pluja a Tarragona sempre és minsa, i ja tenim el sol al damunt.
            Quan jo era petita, a col·legi repartíem caramels quan fèiem els anys. Ara, si ve algú a casa, solem donar pastes i vi o cafè. Als amics que veuen aquest blog, els ofereixo la llum que deixa passar el rosó de la nostra catedral, a la foto.
            En temps de llum escassa, generalment llums d’oli, la catedral deixava passar pel rosó una claror com ara aquesta, que provenia dels llums dits salamons o aranyes, que penjaven del sostre del temple. Els pescadors els podien veure des de mar i se’n guiaven. Deien: “ja es veu lo salamonet de les matines”. Ja entraven a port.
            Que tots tingueu bona entrada als ports respectius, perquè sou les estrelles que ara veig després d’haver perdut el sol.
*
Rosó obsequi d'Òmnium Cultural del Tarragonès

                                                                                                                                                                 

MALA PSICOLOGIA


MALA PSICOLOGIA
*
8-5-17
*
En morir Vicenç vaig anar a l’excel·lent psicooncòloga Agustina Sirgo, que m’aconsella a Joan XXIII.
Però uns amics em recomanen ferventment apuntar-me al Grup d’acompanyament al dol que organitza l’Hospital Sociosanitari Francolí, contigu a Joan XXIII. Truco una Psicòloga del centre i m’apunto pel 8 de maig, quan comença a funcionar el grup en primera trobada. Avui mateix. EAPS, GiPSS, Obra Social “La Caixa”, Fundació Vilaniu sembla que ho patrocinen.

Abans d’arribar-hi, a dos quarts de cinc, m’entretinc a recollir flors silvestres dels descampats propers: conillets, d’un rosa pujat que floreixen a munts. Escabioses grans.

Entro a la sala i posen les cadires en cercle. Som nou persones, tot dones menys un home.
Quan el jove presentador comença a enraonar, ho fa en castellà. Pregunto si la sessió ha de ser en castellà, perquè ningú ho va esmentar, res no ho indica i tothom xerrava en català. Ell requereix el grup, i una dona diu que ella “entiende poco el catalán”. Viu aquí, és clar, i no ha cedit. El noi diu que potser faríem bilingüe... I per una, paguem tots. Com sempre i per covardia del personal organitzador i assistent.

M’aixeco i dic que ho sento molt, però el meu dol no podria ser en una llengua de fora.
No m’han preguntat ni el nom. Marxo, i respiro quan em toca l’aire fresc de la tarda.
Mala psicologia, aquesta. ¿Per què sempre els catalans hem de ser humiliats i menystinguts a casa nostra i per part de gent “nostra”? Per ser una matèria tan íntima com era aquesta, m’he sentit molt ferida. Després he pensat que som a Tarragona, la població amb menys quota de català del Principat, i menys voluntat de tenir-la. I que els psicòlegs immadurs poden causar dolor.
*


NO SERÀ ELL

NO SERÀ ELL
*
30-4-17
*
“Anant amb tu / jo afrontaria / la mort cruel, l’eterna pau. /Oh quin consol, / quina alegria, / sentir el traspàs de l’agonia, / cloure els meus ulls ta mà suau. / Anant amb tu / jo afrontaria / la mort cruel, l’eterna pau.” J. S. Bach. Ària  del llibre d’Anna Magdalena Bach. És possible que fos extreta d’una coral, ja que Bach incorporava fragments i petites peces als àlbums d’Anna Magdalena.
           L’any 10 ja vaig escriure un post amb aquest tema.
           El cinc d’abril passat vaig ser jo qui tancava els seus ulls amb mà suau. Abril que marxa em fa saber que no serà ell qui tanqui les meves parpelles.
       *
 Foto des del Balcó.
                                                    

XOCOLATA

           XOCOLATA
            *
            21-4-17
            *
            Ahir, dia 20, la llibreria La Capona va fer un berenar de sant Jordi amb autors i públic. Els llibres dels autors els van reproduir en xocolata i vaig prendre el meu per retratar-lo. És al costat d’una rosa de ganxet de donatiu benèfic que venien avui a l’hospital. Per l’hospital no hi ha festes ni celebracions que valguin: quan toca, hi has d’anar; aquests controls sí que els accepto amb gust.
            De tornada, Rambla amunt, passo pel mercadet dels divendres, que els diumenges fan al Pla de la Seu.
            Condols; converses amigables. “¿En qui em repenjaré ara, que sempre anava de bracet d’en Vicenç?”, li pregunto al pintor, que esbossa un vigorós paisatge urbà. “No estaràs mai sola, Olga: la Rambla és casa teva i nosaltres els teus amics.”
            ¿Ho has sentit, Vicenç?
            *

NOU LLIBRE


            NOU LLIBRE
*
17-4-17
*
Us el presento i espero que, potser molt a la vora, Vicenç també el vegi.
            El llibre narra la vida breu d’un noi de la ciutat, Eusebius Frank, germà bessó d’un altre. Eusebius és un reencarnat amb memòria, cosa important.
            Passa moltes hores a la Rambla, entre el carretó de les llaminadures i el banc on seuen els gitanos romanesos.
            Hi ha misteri i converses interessantíssimes. Quan l’escrivia anaven apareixent una sèrie de qüestions vitals i molt curioses, que he extret a banda per al dia de la presentació.
            Cal dir i entendre que la paraula ‘ànima’ és una convenció. N’hi ha que hi creuen i n’hi ha que no. Uns hi entendran esperit, altres força vital, altres energia i, el més aproximat, que és la consciència. Cal no oblidar l’inconscient col·lectiu ja descrit per Jung, on caben tots els misteris i rareses. Jo faig servir al llibre la paraula ànima.
            Fragment de diàleg dels bessons al ventre de la mare:
            ...
            “- ¿Calles?
            “-  Penso.
            “- En què...
            “- En la nostra resistència. Ens acaben d’expulsar i ja som en un altre cos entre sotracs i a cegues.
            “- No som res.
            “-  No encara.
            “- Serem bessons.
            “- Em temo que sí.
            “- ¿Tems, dius?
            “-  Jo tinc la meva personalitat i tu la teva. Haurem de cedir, si arribem a ser el que em penso.
            “Silenci llarg.
            “- Virgili, ¿per què calles?
            “- Per avorriment. Em fan servir de conillet d’índies. Sóc aquí en lloc estrany, i em deuen haver enviat per comprovar si sé sobreviure una mica més. Sort que ara et trobo a tu i no em sento tan sol.
            “- Em sap greu. Haurem de callar.
            “- ¿Per què?
            “- Perquè alguns crítics literaris sostenen que una obra on hi ha massa diàleg no val res.”

               ***
El llibre és publicat per Arola Editors, de Tarragona, i es presenta el dia 19 d'abril, dimecres, a les 8 del vespre, a la Llibreria La Capona. Presenta la mateixa autora.          

ABRAÇADES HUMILS

L’ABRAÇADA HUMIL
*
12-4-17
*
Ell va morir de sobte la matinada de dimecres 5 d’abril, sense que les meves mans el poguessin retornar.
            Diumenge el vaig pujar dins del meu cor a veure l’espectacle de les palmes a Les Coques, amb l’arquebisbe pontificant des d’una escalinata i el repic de les campanes majors. No podia resistir la gentada i em vaig refugiar a plorar al jardí del claustre de la catedral, d’esquena al xiprer i els peus repenjats al petit estanyol rodó d’aigua verda i peixos vermells.
            De pujada em trobo el mendicant de les tres motxilles: “¿Tot això porta vostè sol?”, “sí señora, yo solo”. Li comunico la mort. Em dóna una bosseta de poliol de les que ell fa servir, diu, per fer bona olor, humitejades i passades per la pell. Ens abracem.
            De baixada, al carrer de la Merceria entro a veure el noi que ven espelmes, sabons d’olor, ciris, llànties, en una tenda de somni: Casa Corderet. Ens fem una llarga abraçada i li dic que dediqui a Vicenç una de les pregàries que fa a la rebotiga, on llegeix mans i horòscops. “Ja ho crec, que ho faré”.
            Al carrer Major hi ha la venedora de cupons dels cecs, que conec fa anys. No és cega, però està molt malalta. Mare de la nena protagonista del meu llibre ”Patates fregides”. Una bona abraçada, també.
            Al Passeig hi ha el guitarrista. Quan detecto músiques prop de casa em poso nerviosa. “No vagis més enllà d’aquesta palmera, ¿eh?” “No, señora, ya me lo dijo el año pasado y aquí estoy muy bien.” Li dono unes monedes: “Canta una cançó per al meu home”, li demano. En toca i canta una de preciosa. Ens abracem.
            Ja davant de casa hi ha la tribu rasta dels bombollers, anglesos ells. Dono una moneda i li explico el cas al principal de la tribu, ros i alt, d’amples pantalons virolats, mentre ens abracem. “Fes una bombolla ben bonica per Vicenç”, demano. “No una, sino un millón, le voy a hacer.
            Vicenç, els humils, aquells que veiem des de casa, també t’estimen.
            *
           
           

ESCRPTORS PAGATS PER NOSALTRES


ESCRIPTORS PAGATS PER NOSALTRES
*
29-3-17
*
Endreço papers i trobo aquest apunt.
Fira del Llibre de Göteborg, Suècia, el 2014. Dos invitats per l’Institut Ramon Llull declaren:
Núria Amat: “El separatisme és un virus mortal”.
Javier Cercas: “Estic preocupat pel dimoni del nacionalisme.”
*
Penso: caram, quina gent que enviem...
Ho ensenyo a un amic i em diu:
“Medalla per als gestors del Llull, també. Síndrome d’Estocolm. Mal del país.”
*
El collage 1 representa un fragment d’Espriu que fa “... cisternes seques esdevenen cims / pujats per esglaons de lentes hores.” (Inici de Càntic en el Temple). Aquest fragment me’l vaig fer meu fa molts anys. La meva literatura és així. La literatura catalana cal que sigui així.
El collage 2 es titula “Sí, bwana, sí...” i es pregunta fins quan haurem d’acotxar el cap els catalans davant de la gentussa, la que ve de fora i la que hi ha dins.

ENYORANÇA

ENYORANÇA

L’ovelleta em vetlla
i el seu nom és Flor,
és suau i lleugera
i guarda el meu son.
És silenciosa,
ve de la muntanya,
de les aigües clares
i les verdes prades.
Filla de Taüll,
aquí veu el mar
i enyora les flors
que va pasturar.
Ella i jo volem
retornar a les valls,
on l’aire és més net
i els somnis més alts.
***
Cap al final de les nostres vides, no és que ens estovem, però precisament per pal·liar la duresa dels últims anys contemplem les companyies tendres, les que sempre hi són, les que ens porten records dels llocs que havíem estimat.


MENUDESES AMB GALLS


MENUDESES AMB GALLS
*
23-3-17
*
He fet uns petits collages retallant menudeses, però també aprofitant els angles d’una capsa blanca de cartolina que contenia pastissos. Són petits reptes que em faig i m’ho passo molt bé si aconsegueixo algun resultat, és clar. Diu Tagore: “Si plores perquè has perdut el sol, les llàgrimes no et deixaran veure les estrelles.” Gran veritat. Quan, a considerable distància en la vida, giro el cap enrere i veig que he perdut alguns sols, cal considerar les estrelles, i aquest és el meu temps d’estrelletes. Entre els collages i els galls, només hi ha la relació estel·lar.
   
  
*
GALLS

Tinc un corral de galls vells,
amb les crestes tan vermelles
que semblen poms de clavells.
Cada matí fan concert
des del cel al celobert,
quiquiriquí ¡sóc aquí!

Sant Pere, amb el nas vermell,
ens diu que s’ha encostipat,
“Bon dia tingueu, sant Pere,
els mocs us ragen del nas.”
“Moltes gràcies al gall vell
que m’ha volgut despertar:
se m’ha espatllat el rellotge
i no m’hauria llevat.”

Tornada:
Visquin els galls
del meu corral,
que canten l’hora
i tot el que cal.
*
Lo Gayter del Glorieta.


PRIMAVERA

PRIMAVERA

*

Primeres llums del dia, pàl·lides encara, 
Recullen el color de la primera albada.
Il·lumines els fronts que encara porten somnis,
Mudes temors obscurs en secreta esperança.
A la ciutat, algú, entre la duresa,
Viu una lleu transformació suspesa
En l’aire fosc que es va tornant benigne:
Records amargs es van tornant somriure,
Ara tot just arribes, i ja portes aquell afany de viure.
*

Collage: Primavera
Poema: OX



CIUTATS QUE SALTEN


CIUTATS QUE SALTEN
*
11-3-17
*
El sismògraf situat prop del camp del Barça va fer un moviment notable –no perillós- al final del partit contra el París St. Germain. Recordo haver-ho vist en alguna altra ocasió memorable, que també ens ho van explicar. Estem avisats. ¿Us imagineu quin senyal farà el dia de la Independència, així en majúscula?
            Proposo, per no prendre mal, fer ciutats de paper. Ah, un incís: ara recordo una cançoneta de postguerra que es deia “La casita de papel”, i on els afamats de l’època hi situaven menjar, afegint: “Qué felices seremos los dos / con patatas, aceite y arroz...”
            Us n’ensenyo un parell, de les que acabo de fer, per si voleu seguir el model.
            ¡Amunt i crits!
            *


DONES


DONES
*
8-3-17
*
L’àvia mig somriu, d’aquella manera com volent dir: ja les he vist de tots colors. Ja he passat la mà suau per tots els fronts petits que tenien febre. El foc dels fogons no m’ha deixat gaire color a la cara. Però ves, ara em dibuixen, m’estic quieta i penso: potser veient aquest retrat es recordaran de mi.
            La nena mig somriu: sap que la dibuixen i potser li fa vergonya. Al seu costat unes mans de dona fan xocolata. La taula és parada al jardí. La nena porta un vestit bonic que li ha brodat la iaia. Té la cara vermelleta. No pensa pas en la iaia, sinó en sortir corrents, enfilar-se a la barca i pescar: s’afanya a collir tota la vida que té pel davant.
*

Dibuixos de Carl Larsson

GRÀCIES

GRÀCIES
*
5-3-17
*

Periodista: Li han fet molts homenatges durant aquest any passat, Olga. ¿Què significa ara aquest per a vostè?
Olga: És veritat, i n’estic molt agraïda. Un any excepcional, el 16. Però sóc molt gran i la pujada és dura. Tots aquests actes em reconforten, són senyals d’estimació, i m’ajuden a acabar de fer el camí. Gràcies.
*
Diploma de la Fundació Privada Mútua Catalana, de Tarragona. 2 de març de 2017 en l’acte institucional celebrat a la Sala Muralles del Seminari de Tarragona.

GAITERS I CENDRES



GAITES I CENDRES
*
1-3-17
*
Dies de cendra són aquests d’economia lenta, descendent i mortal.
Dies de cendra són els moments polítics que vivim.
L’Església no vol cendres, però les diposita al front dels pecadors.
¿Són pecadors tots els que ara encara es fan posar cendra al front?
¿Hi va algú, a fer-se’n posar?

Les cendres vegetals, com les de l’olivera, que es fan servir avui, tenen un alt contingut en potassi, calci i magnesi. Més valdria repartir-les sobre l’amanida.
Ahir, dimarts, vaig veure passar en comitiva pel mig del mercadet el seguici amb el bisbe, el batlle, les vídues ploroses del Carnestoltes i els ministrers tocant flautes i gaites. M’agrada la gaita i el gaiter que la toca. Tinc dos pseudònims on sóc Lo Gayter de... segons el lloc.

La gaita els governs ja ens la toquen cada dia. La cendra que l’escampi el mestral, el llevant, el ponent, el llebeig, el garbí, el fogony o el vent que li bufi a cadascú. Fora mals averanys. Somrigueu com ho fan els esquelets dels rics.
*
1- calavera rica
2- gaiters de Graus (Osca)
3- Edimburg: el gaiter Everett O'Sullivan i jo.      

EL GAI PIRÒMAN

EL GAI PIRÒMAN
            *
            25-2-17
            *
            Els diaris d’avui porten una notícia que m’ha  fet riure de debò. Resulta que en dues escoles de l’Opus, a Sant Cugat del Vallès, tenen com a llibre de lectura una publicació que equipara els homosexuals amb perversitats diverses, com ara ser cleptòmans, incendiaris, i altres graciositats.
            Qualsevol pensaria que escola “cristiana”, concertada (pagada en part per nosaltres) i tutelada per bisbes, observaria un comportament realment cristià, sense cometes. Però no: el llibre en qüestió és d’un bisbe francès, ‘chapeau’.
            Com que és Carnaval, de seguida m’he imaginat un gai, qualsevol dels que coneixeu, en tinc uns quants amics bellíssimes persones, que se’n diu, correria cap al primer bosc eixut de les secades, i hi calaria foc. De pensar-ho reia tant que he hagut de beure aigua per parar.
            He suposat que, en veure un gai incendiari, totes les host de guerrillers de Crist Rei i altres afins sortirien a empaitar aquesta mena de gais i els cosirien a fletxes, que el nom de Crist Rei indica això, una guerrilla de temps pretèrits.
            Miraré bé la rua, avui, per veure si trobo una comparsa d’aquestes característiques. Que la coca de llardons us faci bon profit.

            *

RÈQUIEM NOCTURN

RÈQUIEM NOCTURN
*
18-2-17
*
Les onze tocades. Negra nit. El Passeig, desert en la nit d’hivern. El Balcó, fent de frontera de la ciutat amb el mar salvatge: només un espai, sota l’espadat de 35 metres, pels jardins, la via del tren i la platja.
            S’ha tirat Balcó avall, fosc com aquella hora. Ha deixat el calçat ben aparellat tocant la barana abans de saltar. Qui sigui, que no ho sé. Quan escric això ja s’ha fet de dia sobre una mort solitària. Una més, aquí.
            Llums intermitents, Mossos guaitant avall, impedint el pas a les escasses persones que passaven. Després de bona estona, han recollit el calçat i han marxat tots. Ja hi devia haver anat el jutge. El Balcó, separant la fosca dels fanals del Passeig.
            Trio una cançó de Bach per aquest comiat solitari; la mateixa que tinc triada per a mi. És del Llibre de Corals per a la mort: “Vine, dolça mort”. BWV 478.
            “Vine, dolça mort, vine, descans benaurat,
            oh, si ja fos
            on hi ha els exèrcits dels àngels,
            i deixés aquest negre món
            per entrar a la tenda blava de les estrelles,
            cap al cel més alt.
            Oh, descans benaurat.”
            *
            Foto OX, des de casa.

            

DRONERIES

            DRONERIES
            *
            10-2-17
            *
            L’egiptòleg ucraïnès Nikolai Belinsky acaba de publicar part de les seves investigacions sobre uns fets sorprenents. Segons el científic, els antics egipcis ja s’havien servit d’aparells molt semblants als drons actuals. La civilització egípcia hauria desenvolupat uns ginys molt eficaços que mantenien en cambres custodiades.
            Belinsky sosté que moltes de les aparicions angèliques o demoníaques que relata la bíblia en les seves diferents versions i traduccions, van ser causades per aparells sàviament dirigits. Del que he llegit només citaré els casos que es referien als que es van fer servir per atemorir el poble jueu. Cada àngel aparegut a profetes per anunciar males noves, era un artefacte perfeccionat pels científics egipcis, excel·lents maquilladors que així obtenien els efectes desitjats. Només limitant-nos als evangelis ja trobem àngels que anunciaven embarassos, que incitaven a llançar-se per penya-segats, que parlaven des de l’aire durant el bateig de Jesús, que desorientaven Josep amb notícies inquietants i que vigilaven sepulcres buits amb ànim de dispersar els creients.
            Belinsky encara parla d’un acte de venjança anterior a l’escriptura dels evangelis, però la transcripció allargaria massa aquest post.
            Fa poques setmanes han fet entrar drons a la catedral de Tarragona per retratar-la des d’angles inèdits. Aquests artefactes podrien enregistrar segons quines converses nocturnes que tenen lloc al recinte. Vivim temps  molt interessants.
            *
            Esbós de possibles drons egipcis. Reproducció del document de Nikolai Belinsky que il·lustra la seva publicació.

"ARA JA PUC MARXAR EN PAU"

“ARA JA PUC MARXAR EN PAU”
*
1-2-17
*
“Nunc dimitis...”. Al temple de Jerusalem s’hi aplegava gent d’allò més diversa. Poc temps després d’haver nascut Jesús, els seus pares, segons tradició, el van anar a presentar al temple previ pagament de dues tórtores o coloms. La Llei manava fer-ho així amb els fills mascles.
            Resulta que allà hi van trobar l’ancià Simeó esperant l’acompliment d’una promesa. Sembla que l’Esperit Sant li havia dit que no moriria fins haver vist el Crist, o Ungit del Senyor. Simeó va demanar als pares que li deixessin tenir el petit als braços, i llavors va dir aquelles paraules que tantes vegades hem cantat: “Ara, Senyor, ja pots deixar marxar en pau el teu servent, segons em vas prometre. Perquè els meus ulls han vist el Salvador que ens has donat perquè, a la vista de tots els pobles, sigui llum resplendent que il·lumini els gentils i glòria del teu poble Israel. (Lluc 2, 22-32) ” Per això demà és la festa de la llum.
            El costum masclista de l’Església exigia que, alhora, la mare recent es purifiqués, pel fet d’haver parit fill; no així el pare. Mal costum aquest que arriba fins els nostres dies. Per això demà també es coneix com festa de la Purificació de Maria.
            El que m’agrada més, però, és la il·lustració del famós i bellíssim Llibre d’Hores de Jean, Duc de Berry (1340-1416), que va encomanar al taller dels germans Limbourg cap al 1410 i que no es va enllestir fins després de la seva mort. És el llibre d’Hores més notable de tota l’època gòtica.
            A la il·lustració s’hi pot veure el grup de gent descrit. Però el que m’impressiona és el gest de la mort, situada darrere de Simeó i que el mira amb avidesa esperant la promesa acomplerta. Aquella cara blanca, que en la seva buidor expressa tan bé l’afany de segar la vida, i pensa que ja ha demorat prou el seu afany possessiu.
            Llum, purificació, i sempre la mort present reclamant la seva presa.
            *

            Il·lustració del Llibre d’Hores del Duc de Berry. Captat d’Internet.

MATAR EL PARE

MATAR EL PARE
*
24-1-17
*                    
Gràcies als mitjans de comunicació, cada dia assistim a l’assassinat d’alguns pares de totes castes i colors. Aquesta és la missió de tota generació que puja, matar pare i mare si pot. En el sentit físic primer, perquè això ja ve inscrit des de la formació de l’univers.
En el sentit simbòlic, després: el món es va formant sobre despulles anteriors. És llei de vida.
            Els pares aspiren, la majoria, a criar uns fills cada vegada millors i més perfectes. Saben que aquests fills els assassinaran, però ningú es vol adonar que tota història s’acaba d’aquesta manera, per molta moral que hi dediquin. L’univers té aquestes lleis.
            Ara em refereixo només al món cultural. L’expressió ‘trencament’, que s’ha fet famosa els últims anys, la utilitzen els que no en saben d’altra per ignorància. Però no vull analitzar mots. “40 anys de punk”, ens diuen aquests dies. Felicitats, doncs. Aquests i altres moviments en art, arquitectura, música, irrompen al món que al seu temps també va innovar tant com va poder, perquè la vida és evolució, i l’evolució no és un compartiment estanc sinó que és un tempteig, de manera que, encara que sàpiga greu a alguns, l’enllaç no queda mai interromput. Però sembla millor matar que agrair, i si no ets agressiu no vas enlloc.

            En el cas dels concerts i macroconcerts ‘trencadors’ que s’erigeixen sobre l’esquelet dels pares devorats: ¿aporten alguna novetat que no sigui el guany? Perquè els resultats són els mateixos de sempre des que es cantaven cançons de pandero: omplir estadis, sales, camps de futbol i obtenir beneficis. Una prova minúscula entre tanta grandesa és que un determinat poblet de les nostres comarques no pot llogar un cantant ‘trencador’ per la seva festa a causa de l’elevat preu a que es cotitza l’home. Ja s’assembla a les elèctriques, això. Cadellets submisos, trencadors de pega.
                                             ***
Collage d’OX

EL PERE SENSE POR A LA PINEDA



EL PERE SENSE POR A LA PINEDA
            *
           15-1-17
            *



         EL PERE SENSE POR A LA PINEDA

“El Pere sense por”, conte dels germans Grimm, l’he explicat moltes vegades a grups de canalla. Només la primera part, perquè és tot ell interessant però molt llarg.
            Gràficament caldria representar el Pere sopant fesols amb cansalada sota l’ampla campana de la llar de foc d’un castell encantat, ben tranquil. Mentre sopa se sent una veu des de dalt que diu: “Pere, ¿caic?”. l Pere respon: “Cau, home, cau”. I cau un os humà. Cal fer força actuació i veu cavernosa, perquè van caient ossos i el Pere sopa amb calma. Fins que es forma un esquelet sencer. Ell ni s’immuta.
            Els ossos, ara sense Pere, o potser es deia Pere el primer que els va trobar, han  anat caient i apareixent per etapes a la platja de La Pineda (Vila-seca). Ho reporta el Diari de Tarragona i ho comenta amb fina ironia Joan Ramon Correal, el director. Primer un fèmur; després un tros de crani; ara vèrtebres. Potser qui els busca menja fesols o es fa peix a la brasa a la platja, no ho sé. Esperarem que surti l’esquelet sencer, que tenim temps abans els turistes no se’ns esverin, que els morts demanen parsimònia.
           

         Diversos cossos de seguretat intervenen en la recerca: agents de la Policia Científica, Subaquàtica i comandaments de les comissaries de Vila-seca i Salou, que ‘pentinaven’ la platja. Però els que em criden més l’atenció són dues patrulles antidisturbis que es van mobilitzar divendres. ¿Per què? Si jo escrivís un conte d’aquesta circumstància, faria aparèixer les patrulles quan sortís l’esquelet sencer, no fos cas que, espantat, el manat d’ossos engegués a córrer i l’haguessin de detenir. ¿O és que els ossos fan la ballaruga cadascun pel seu compte?
          

                   ***

                  Fotografia i collages d’OX.

ARBRES VIGILANTS

  
ARBRES VIGILANTS
*
10-1-17
*
El meu preferit, el teix. És un arbre sever, el més fosc entre els verds, vigilant dels morts, d’arrels poderoses que purifiquen les aigües dels antics camins de pelegrinatge. Gairebé immortal, li agraden els llocs ombrosos, on conversa amb els altres perquè és sociable. Entre ells s’expliquen històries que ja ens agradaria saber. Se n’extreu el taxol, eficaç contra el càncer. De les seves cireretes, única part no verinosa, se’n fa bona confitura i els ocells les esperen. Diuen que significa tristesa, però jo no m’ho crec.

Magnolier esplèndid que ofereix refugi a diversitat d’ocells. La seva flor perfumada i carnosa significa innocència, però jo la trobo carnosa i sensual. A Orient, dels pètals se’n fan bunyols deliciosos. És exclusivista: la seva majestat impedeix que creixin altres espècies sota seu. És gelós del seu territori. Recordo la capella d’una gran masia, a l’estiu, on sempre hi tenien magnòlies: poder de les olors.

El xiprer de la catedral vol arribar més amunt de torres i campanars. Robust, és refugi d’ocells i gronxa la seva alta capçada com si cantés una non-non. Verd més clar que el teix, viuen costat per costat vora del pou de gel medieval, allà on es dipositava la neu baixada de muntanya en carros entre palla per delitar els monsenyors que prenien gelats de fruita. Una sentida cançó d’Apel·les Mestres, el gran oblidat, recorda el xiprer que vigila l’últim son de l’estimada. Guarniment de jardins i cementiris, també sap parar el vent quan es fa necessari. El seu nom ve del grec i vol dir melancolia.

El taronger, que un dia va deixar caure la taronja inspiradora del meu llibre de poemes “La taronja a terra” (Òmicron). Ens asseiem al pedrís contemplant com la merla i la tórtora es disputen el territori amb les ales a punt d’atacar. S’entén: la merla té el niu a l’arbre i la tórtora es passeja per sota: cal vigilar. La tarongina és la blancor de les núvies. Fruita solar, portada per diversos guerrers de regions antigues.

Estimo els arbres. Una vegada vaig escriure un llibret per a infants, “Sóc un arbre”, en castellà “El árbol de mi patio” (Edebé). El llibre potser ja no hi és, però els arbres sempre m’acompanyaran.

Arbres del claustre de la catedral de Tarragona.
                                      
                                                                           ***