RÈQUIEM NOCTURN

RÈQUIEM NOCTURN
*
18-2-17
*
Les onze tocades. Negra nit. El Passeig, desert en la nit d’hivern. El Balcó, fent de frontera de la ciutat amb el mar salvatge: només un espai, sota l’espadat de 35 metres, pels jardins, la via del tren i la platja.
            S’ha tirat Balcó avall, fosc com aquella hora. Ha deixat el calçat ben aparellat tocant la barana abans de saltar. Qui sigui, que no ho sé. Quan escric això ja s’ha fet de dia sobre una mort solitària. Una més, aquí.
            Llums intermitents, Mossos guaitant avall, impedint el pas a les escasses persones que passaven. Després de bona estona, han recollit el calçat i han marxat tots. Ja hi devia haver anat el jutge. El Balcó, separant la fosca dels fanals del Passeig.
            Trio una cançó de Bach per aquest comiat solitari; la mateixa que tinc triada per a mi. És del Llibre de Corals per a la mort: “Vine, dolça mort”. BWV 478.
            “Vine, dolça mort, vine, descans benaurat,
            oh, si ja fos
            on hi ha els exèrcits dels àngels,
            i deixés aquest negre món
            per entrar a la tenda blava de les estrelles,
            cap al cel més alt.
            Oh, descans benaurat.”
            *
            Foto OX, des de casa.

            

17 comentaris:

sa lluna ha dit...

Un relat cru, història curta de tota una vida pulcre. El detall de les sabates ja ens ho diu tot.
Em fascina també la fotografia, preciós joc de llums i ombres.

Bon cap de setmana, nina.

xavier pujol ha dit...

Després de prendre una decisió determinant ve el repòs. Tant de bo les paraules que li dediques i la música de Bach l'acompanyin.
Qui deu ser la persona que abans de fer el salt definitiu ha tingut la cura de deixar les sabates entre els mortals mentre ella viatjava cap l'infinit?
Olga, com que ens has deixat la referència BWV 478, l'escolto mentre faig el comentari.
Bon viatge a tots els que avui, volgut o no, l'emprenguin.

Helena Bonals ha dit...

No val la pena de fer això. La cinta transportadora que és la vida ja arribarà al seu final vulguem-ho o no.

Oliva ha dit...

QUAN EL FUTUR ES PITJOR QUE LA MORT,EL DARRER SALT ES UN ACTE D'AMOR DEFINITIU.
ESTIMADA HELENE A VOLTES LA CINTA TRANSPORTADORA NO DEIXA DE FER VOLTES SENSA FINAL...

novesflors ha dit...

S'han de buscar altres solucions, Oliva. Jo estic d'acord amb Helena.

M. Roser ha dit...

Al mar deu haver estat com un bàlsam en el seu darrer alè de vida...Ves a saber que l'ha portat a seguir quest camí! Pel què veig avui la mar que l'ha acollit està molt plana, però el cel s'ha vestit de dol, en forma de núvols negres...Descansi en pau.
Bona nit, Olga.

Carme Rosanas ha dit...

Tot el meu respecte i la meva tristesa per qui fa un gest final voluntari. Quan el futur el pitjor que la mort, (com diu Oliva) molta comprensió i molt d'amor per qui decideix morir. Cadascú i només cadascú sap el que li val la pena a ell personalment i pot decidir si vol o no altres solucions.

Descansi en pau i que la serenitat ens acompanyi a tots.

Una abraçada, Olga, gràcies per la música i per l'acompanyament que li has donat.

Joan Josep Tamburini ha dit...

Sempre m'han donat molt respecte els suicides.Mai vaig entendre quan l'Esglèia els hi negava els funerals i la sepultura al cementiri cristià. L'instint de supervivència és el més fort que tenim. S'ha d'estar molt desesperat o malalt per suicidar-se. Jo prefereixo esperar a que la vida digui prou. Una abraçada.

Galionar ha dit...

Em mereixen el respecte més absolut sempre que no siguin dels qui s'han atipat de fer xantatge als vius amb la seva darrera decisió o ho hagin deixat tot preparat perquè algú se senti culpable eternament... Si no és així, repeteixo, fins i tot admiració per haver tingut tan clara la seva decisió.
Olga, que bell el teu gest d'acompanyar-lo amb aquesta música!

Alfonso Robles Motos ha dit...

Bonica foto que ja ens anuncia la tristesa de la mort, aquest núvol fosc projecta el seu dolor sobre l'aigua i la cobreix d'angoixa, la mateixa que ha de sentir una persona per desitjar una mort solitària i inevitable, sense poder penedir-se, Què crua pot ser la vida de vegades que ens roba la voluntat de viure.

Vicent Llémena i Jambet ha dit...

Què es pot dir a un suïcidi? No ho sé. Olga, esperem trobar les nostres ànimes, junt als cossos en pau i amb vida.

Vicent Adsuara i Rollan

Josep Gironès Descarrega ha dit...

Llarga vida i salut a les persones que gestionem com millor podem l'exercici de viure, i respecte als que han accelerat el seu trànsit cap a la mort. No tothom és capaç de fer-ho.

Mari Català ha dit...

No és incomprensible la decisió d'un suïcida. Cadascú té les seves raons. Descanse en pau.

Vicent Llémena i Jambet ha dit...

No et prometes la llibertat si vols viure lliure, promet-te un futur obert, en crisi, crític, Olga, si vols sobreviure, m'ho digueren tu a "al meu cap una llosa.

Vicent Adsuara i Rollan

gloria abras pou ha dit...

És molt fàcil escriure el que diuen Helena i Oliva. Amb la mort també hi ha el dret d'escollir. No tinc tendències suïcides però aquell que es mata em mereix un respecte infinit.
Les teves, sempre encertades paraules, Olga, em sonen més bé que el propi Bach.

Montse ha dit...

A mi, tot plegat, em fa molta basarda.

No entenc els suïcides, però els respecto profundament.

Bach, sempre!

una abraçada

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Estimat, estimada qui sigui que es va llançar al buit en aquesta nit fosca. Què sabem, d'aquella ànima? Acollim-la en un pensament d'amor. Com una falda.